No m’havia molestat a canviar-me les sabatilles d’anar per casa. Poques vegades ho faig. En realitat, baixar la brossa és un segonet, a penes uns minuts de xafar vorera, esquivar alguna brutea i arribar als contenidors, sempre passades les deu, amb les tres bosses de color diferent enfilant-se fort al tou dels dits. Algunes voltes, si no ha eixit, aprofite per a traure el gos i m’allargue una miqueta més, amunt i avall pel carrer, sense perdre mai de vista el portal de casa.
Era una d’aquelles nits d’hivern calmades, que el fred és quiet, traïdoret, i m’havia posat l’abric damunt del pijama, amb la veta ben lligada a la cintura. Vaig vore que no es movia ni una fulla del plataner que tinc enfront mentres caminava amb les bosses en una mà, allunyades del cos amb escrúpol, i el ramalet de Ramon a l’altre. Les potetes li feien un sorollet rítmic quan caminava darrere de mi. En arribar a la cantonada, els vaig observar a l’altra banda del carrer, no passava ningú més.
Caminaven a espaiet, sense cap pressa d’arribar enlloc. Mentres Ramon pixava contra el tronc d’un arbre els vaig seguir amb la mirada. M’arribaven ben nítides les ganes de follar que projectaven a l’aire de la nit, com si foren ones sonores que només les gosses velles podíem sentir. Ramon pixava, alié a tot allò, amb un rajolí finet, perquè també és vell i tot ho fa lent.
Anaven l’un al costat de l’altre, però sense cap gest de confiança, sense aquell lligam invisible que tenen els cossos quan ja han compartit la pell i els líquids. M’arribaven esmortides les veus dels dos, greus, i de tant en tant un riure finet d’ella, amb el repiqueig de vidre que fa la porteta de l’aparador quan l’obris. Des d’on estava jo li podia olorar les bragues banyades. S’havia arruixat dos litres de tonteria abans d’eixir a vore’l, també. El batec de la sang d’ell mentres se li n’anava tota al piu ressonava al carrer com el martell d’una obra. Me’ls vaig quedar mirant, a ells i a la bambolla de feromones, com una purpurina blavosa, que els envoltava. Les nanses de les bosses ja em feien mal al plec de la mà. Ramon cagava.
Es van parar, fent el ronso, enfront d’un hotel que hi ha davant de ma casa, d’aquells moderns que tenen molta llum al hall i fan olor d’ambientadors cars, que se sent per tota la vorera. Allò cada vegada m’interessava més. Vaig arreplegar les merdetes de Ramon del terra parant l’orella per a sentir bé el soroll frenètic que feien els engranatges dels cervells dels dos buscant estratègies, paraules, el que fora. Alguna cosa d’emergència que els salvara d’aquell comiat. Ja estaven de front, allargassant els segons, quan jo li tirava aigua al pixum amb un flusflús, mig ajupida.
Amb un cruixit em vaig estirar, a temps per a vore com ella es posava de puntetes, perquè no li arribava ni al muscle, i l’agafava amb les dos mans pels laterals de la cara, amb molta cura. A ell tots els pèls del cos se li van posar de punta i vaig sentir el sorollet elèctric que fa l’epidermis quan s’eriça, però encara van estar-se uns segons molt a prop, amb els llavis entreoberts, quiets i olorant-se. Els vaig aplaudir per dins quan vaig notar com la boca se’ls feia aigua abans d’hora. Llavors es van besar, apretats, amb el braç d’ell envoltant-li la cintura i alçant-la. Aquelles bosses s’havien de llançar ja, quina pudor fotia el peix del dia anterior, i vaig avançar amb recança per la vorera arrossegant els peus, mirant-los de gaidó.
El contenidor es va tancar amb un soroll sord. Ramon olorava el xamfrà a tot el que li donava la corretja i el vaig estirar per a tornar arrere. A l’altra vorera el bes continuava, llarg i lent i humit, sentia clarament com les llengües es fregaven amb ànsia. Quan les boques s’entenen, els cossos van darrere i ja tot va costera avall. Vaig caminar lenta a propòsit, deixant que Ramon es detinguera quan volia, no s’ho devia ni poder creure, pobre gos meu.
Ara es miraven, amb les mans agarrades, i parlaven fluixet. Ella mirava a terra i ell la mirava a ella. Es van abraçar un poc, amb els cors accelerats. Ella es va posar bé la tira de la bossa. Ell es va pujar el coll de l’abric. La distància creixia, la podia notar com la separació d’una falla, i cadascú es va mig girar cap a un costat, fent-se un gest amb la mà.
No, no, no, no! Què feu, tòtils? Hauria creuat com una exhalació el carrer per a pegar-los un carxot, vos ho jure. A sant de què tant de sentit comú? Prou d’educació i de mesura, per l’amor de déu, agafa-la d’una revolada i despulla-la de camí a l’ascensor. Mossegueu-vos el coll, refregueu-vos amb desfici. Llepa-li els mugrons, llépol, agarra-li els pits amb les dos mans. Endinsa-t’hi, amb els dits, amb la llengua, amb tot el que tens. Des d’ací puc sentir els gemecs, collons. Ajup-te, nena, i menja-te-la mirant amunt, que ho fas ben bé i a mi no m’enganyes amb eixos ullots que diuen adeu.
Una dècima de segon de dubte. Amb les mans a les butxaques de l’abric, ell va alentir el pas i es va girar, per a vore la imatge fugaç del cabell roig d’ella entrant a la seua finca. Ramon, assentat, em mirava pacient amb els seus ulls de gos. Vaig obrir la porta. I em vaig adonar que havia xafat una merda tendra. La seua pudor es va escampar per tota l’entrada.
