Les amigues s’escaroten. Les paraules d’excitació li arriben esmortides pel ritme llatí dels auriculars. “Ja està ací, mireu, mireu, el xoto, uf, Judit, fliparàs, està boníssim, mare meua, qui poguera tastar-lo…”. I Judit s’incorpora en la tovallola on pren el sol, es puja els tirants del biquini i observa fixament el xic ros de pell bruna, ni alt ni baix, de complexió atlètica i ulls clars que acaba d’entrar al recinte de la piscina i que es despulla fins a quedar-se amb un diminut banyador negre. El xic dels teus somnis quan tens 15 anys.

El xic que es dutxa abans de llançar-se de cap a la piscina a fer un llarg darrere d’un altre sense adonar-se de les xiquetes que riuen en les tovalloles del cantó, deu anys més menudes que ell, escandaloses i amb olor de fritos tex-mex. Però Judit no arma escama ni menja papes per a berenar. És seriosa i reflexiva, per això les amigues de l’estiu l’admiren i la temen a parts iguals. Toca el violí en una orquestra jove, parla quatre idiomes, trau les millors notes de la classe. Ara bé, d’això mai parla quan passa l’agost al poble de la iaia. Això ho amaga darrere del seu posat introspectiu i madur. “És que ve de la capital, i… ja se sap…”, diuen les mares de les altres xiquetes per a justificar que les seues filles siguen encara tan infantils, tan poc donetes.

Una conversa, una mirada

Hui les amigues han d’anar-se’n abans de la piscina: tenen assaig del ball per a les festes del poble. I deixen sola a Judit. Li demanen entre carcallades que els vigile el seu xic, Abel, el nou policia local del poble que les porta de cap. I la deixen estirada en la tovallola, cavil·lant, cavil·lant, fins que, d’una revolada, es posa dreta, agafa carrera i es llança a la piscina, a nadar al costat del jove, veloç, elegant, fins a arribar a la part fonda, la part que fa por als xiquets, on els dos apleguen al mateix temps, la respiració accelerada i l’aigua dins dels ulls. Quasi poden tocar-se. Ell la mira uns segons: “No eres del poble, veritat?”. I ella diu: “No, vinc a passar les vacacions a ca m’agüela… I tu eres el nou policia”. Ell somriu: “Ja t’han informat?”. “Estan totes enamorades de tu”, es llança Judit. I ell somriu encara més, una mica avergonyit: “I tu ara els contaràs que quan òbric la boca perd tota la gràcia, veritat?”. “Això a elles els té igual!”, i no s’atrevix a mirar-lo als ulls en afegir: “A elles solament els importen els teus abdominals… I el que tens baix del banyador”.

Ell es queda parat. “Collons”, es diu per dins, “sí que van fort estes xiquetes”. Llavors sona el xiulet del socorrista. “Hem d’eixir ja”, advertix Judit, i nada cap a l’escaleta més pròxima. Els músculs jóvens, pràcticament per estrenar, la impulsen cap a fora i la porten a la dutxa on ell l’observa, on ell admira les cames fines i delicades, els bracets com de nina, els costats encara una mica estrets i els dos pits punxeguts que s’endevinen davall la licra. “És una xiqueta”, es diu, “però la conversa no ha sigut de xiqueta”. Una sensació d’alerta envaïx l’ànim del policia. Pensava anar-se’n a casa i no, no se’n va. Decidix entrar una estoneta al gimnàs del poliesportiu, donar temps a la xica perquè se’n torne cap al poble sense haver de fer tot el camí junts. Tal volta s’ha quedat despagada en vore que no l’acompanya. O potser estarà tan orgullosa del seu atreviment que anirà corrents a compartir-ho amb les amigues. Quan tens 15 anys, qualsevol intercanvi banal amb un xic més gran resulta suficient motiu per a somiar.

Durant les festes se la creua constantment pel poble. Al bar, a la plaça, al poliesportiu. Un dia la veu passejant amb s’agüela i els cosins pel carrer principal. Ella li somriu i ell li acatxa el cap perquè va d’uniforme i no és cas de fer-se el simpàtic ni que la família sospite res de l’altre món. Un altre dia se la troba amb les amigues assentada damunt d’una tàpia als afores del poble. Ell deté el vehicle oficial a pocs metres i els recomana que baixen, que és perillós. Riuen com a boges i li diuen que si ell les empoma, es tiraran ben a gust. Fa com si no les haguera sentides i continua avant, amb la mirada d’ella clavada al cervell. “Collons, estes xiquetes”, es torna a dir.

Preciosa i menor d’edat

Un diumenge està netejant la moto a la porta de la caseta que té llogada al final del poble i algú se li acosta per darrere i exclama: “Hala! Si tens moto… Que xula!”. I és ella. Porta uns pantalonets morats i un top blanc on s’intuïxen els mugrons durs i menuts. Ell s’engul la saliva. “Ostres, amb el que m’agraden a mi les motos… Que no em pegaries una volteta?”. “Ara?”, una pregunta del tot absurda. És evident que ha de ser ara: l’imperiós desig de Judit no admet alternatives. I Abel no sap com arriba a tindre-la aferrada a l’esquena, amb els bracets de nina envoltant-li la cintura, els ditets palpant-li les costelles i les cames fines i elàstiques arrapades a les seues com si no hi haguera un demà. “Collons”, pensa per dins, “collons”. Ella vol un gelat i van a la gasolinera a comprar-ne un per a cadascú. Ella vol pujar a l’ermita, i allà dalt que van, esperitats. Baixen de la moto i s’assenten en un banquet de pedra, enmig del silenci del capvespre d’estiu. “Ara ens menjarem el gelat. Després la baixaré al poble. I li diré adeu”, es proposa.

“Tens nóvia?”, la veueta ix a través d’uns llavis tacats de xocolate pel gelat. Ell li acosta un mocador de paper. “No, però tu segur que tens molts noviets”. “No, no m’agraden els xics de la meua edat”, diu amb una certesa còsmica. “Vaja, no cal que m’ho jures!”, pensa ell. Però es queda callat, mirant a l’horitzó de serres verdes i penyals. Un ventijol plaent els acarona la pell i eixuga la suor de la calda del dia. “Saps què he pensat?”, pregunta Judit. I ell voldria contestar-li: “Millor no m’ho digues”. Però en lloc d’això diu: “Què?”. I ella li amolla, llançant el palet de fusta del gelat ben lluny: “Que m’agradaria fer l’amor per primera volta amb tu”. Quasi cau de tos, Abel, el policia nouvingut. “Mira, xiqueta: tu saps que tinc 24 anys? Saps que podria acabar en la presó per una cosa així, que em llevarien la placa i que tot se n’aniria a fer la mà? Que eres menor d’edat, reina, però molt menor! Estes coses no es diuen ni de broma, m’has sentit? Ni de broma. Au, va, puja a la moto, que et duc a casa”.

Però la xica està petrificada. No mou ni un múscul. Serà possible? Quina reacció esperava d’ell, per l’amor de Déu? A Abel li sap mal haver sigut tan burrot. Sembla que Judit estiga a punt de plorar. I això sí que no. Plors, no, ni pensar-ho. També són perillosos. Llavors endolcix la veu: “Escolta, eres una xica preciosa, de veres, fa goig mirar-te, i damunt va i eres molt espavilada, però tu i jo sols podem ser una cosa: amics”. “Amics? Vols dir que si tinguera 18 anys sí que ho faries amb mi?”. Ell es torna a cabrejar: “No ho sé, però resulta que en tens 15 i no tinc ganes de seguir pegant-li voltes al tema, així que va, au, mone”.

.

Un pacte d’amistat

Abel no la va tornar a vore en cap lloc. Ja no anava a la piscina amb les amigues. Ja no anava pel poble a passejar ni a fer-se gelats al bar. Havien passat cinc dies des que l’havia deixada a la porta de sa casa amb els ulls plens de llàgrimes. I ell començava a estar-ne preocupat. No li feia gens de gràcia aquella desaparició. Seria possible…? De sobte, una idea estranya va creuar per la seua ment i se’n pujà a l’ermita a tota virolla amb la moto.

Sí. Allà dalt estava Judit, asseguda sobre el banquet de pedra, amb un llibre entre les mans i la falda fugissera al vent. Tal com si l’esperara. Es va quedar impressionat. “Saps, Abel? He pensat que sí, que podem ser amics”. “M’alegre”, respongué ell, però en realitat s’alegrava d’haver-la trobada bé. “I com a amic et demane una cosa: porta’m a la platja este diumenge”. “Um, mira, si hem de ser amics, hem de posar unes normes”, s’assentà al costat de la jove, a un parell de pams de distància. “La primera norma és res de carícies. I la segona, res de besos. Són molt senzilles, però s’han de complir escrupolosament. Si no, es trenca l’amistat per a sempre, comprens?”. Ella es va quedar pensativa uns segons. “Però els amics es peguen dos besos quan es veuen o es despedixen”. “Nosaltres ens donarem la mà, que és més modern”. I així van tancar el pacte.

A la platja, òbviament, a una hora llarga del poble, no la va dur mai: no estava tan boig. Però van anar junts a nadar al riu, van fer caminades per la serra i van pujar molt a l’ermita. No cal dir que l’agost d’Abel va ser un suplici a l’alçada del de Tàntal. La xica va complir fermament el pacte: mai el va tocar ni el va besar, però li pregava que li posara crema solar a l’esquena, li demanava opinió sobre quin vestit li parava millor per davant i per darrere i, una vesprada de bany al riu, es va llevar la part de dalt del biquini i es va tombar a prendre el sol a escassos mil·límetres de la pell d’ell. A les nits, Abel tancava els ulls i veia aquells mugrons com moretes de llepolia i sentia que li esclatava el cap… I altres coses.

A la piscina feien com si no es conegueren de res, i llavors era pitjor. Perquè ella se’n pujava als muscles dels xavals de la colla per a barallar-se dins de l’aigua, i ell havia de vore com aquells borinots la palpaven més del que ell s’hauria permés. Llavors ella el mirava i es mossegava els llavis. Per això, quan faltaven dos o tres dies perquè s’acabara l’agost, una nit estrelada, ell li va fer un bes ràpid i lleuger, perquè no volia ser menys que aquells babaus que jugaven amb la xicona a la botella.

L’últim dia

I va arribar l’últim dia d’agost. Els pares de Judit ja havien aplegat a ca l’agüela. Havien dinat tots junts i en acabant estava prevista l’eixida cap a la capital, el comiat definitiu de les vacances. Però Judit va demanar estar una hora més al poble, volia dir adeu a la colleta. Podia? Li van donar permís, clar. Calia vore com se li havia torrat la pell fins a adquirir un to canella perfecte, com se l’havien arredonit les formes en tan sols un mes sense els pares.

Judit va buscar a Abel. Ell estava esperant-la dins del cotxe. Van conduir en silenci fins a un camp abandonat de tarongers. Recolzat sobre el capó, el jove va atraure el cos de la seua amiga. Estava preciosa amb aquell vestit claret estampat de cireres: “Una abraçada final, va”. Volia ser tendre, que ella el recordara durant tot el curs com un cavaller. Però de sobte va sentir els llavis d’ella obrint-li els seus i una llengua deliciosa buscant-lo, temerària. Ell va tractar de parar-ho: “Ei, vinga, acabem bé, per favor, no fem ara l’imbècil”. Però les comportes s’havien obert, allò era inevitable. Judit li va agafar les mans i li les va posar baix del vestit, sobre unes natges terses i suaus. “Deu”, sols es va atrevir a murmurar ell. “Besa’m”, va exigir ella, ja ama de la situació. Estava tan excitada que si ell s’haguera negat, li hauria pegat una bocinada. I ell la va besar llargament, àvidament.

Quan ja no podien respirar, Judit es va separar un poc, el va mirar als ulls i, sense dir res, es va afluixar els tirantets del vestit. Van aflorar els dos pits anhelats. “No, no”, es va resistir ell, però ja els tenia dins de la boca i no podia creure-ho: quina cosa més dolça, senyor, i com s’ho havia perdut tots aquells dies. La va sentir arribar al clímax entre els seus braços, i la va estrényer contra ell, desitjant no perdre mai aquella calfor, aquella tebiesa pura i jove. Ella es va recompondre el vestit i es va llevar les braguetes. “Açò és un regal”, li les va posar dins de la butxaca del pantaló. Li va fer un últim bes i se n’anà corrents: “Fins a l’agost que ve!”.

Semblava una xicoteta fada tornant al seu regne de fantasia. Abel va entrar al cotxe i es va despassar la bragueta a la busca de l’alleujament agredolç que l’havia acompanyat durant tot el mes. A la nit, a sa casa, encara va traure les braguetes color lila i les va acaronar amb un dit, somrient com un tòfol, embadalit. De sobte, va tindre por. Va pujar a la moto i va travessar el poble solitari, amb aroma setembral. A l’ermita, amb una mistera, es va acomiadar d’aquell agost.

‘Judit’ (August Riedel, 1840)