Bella estampa la d’esta fotografia presa per Josep Martínez Aloy, en un any indeterminat de l’última dècada del segle XIX. Una imatge que reunix tres elements que, malgrat el temps transcorregut, no se’ns antoixen indiferents. És més, un d’ells, tot i haver desaparegut, continua present en la memòria patrimonial col·lectiva dels valencians; em referisc, evidentment, al del palau de donya María Josefa Paulín de la Peña Quijano y Sánchez, comtessa de Ripalda. Un altre, que afortunadament ha sobreviscut a la voracitat de constructors i promotors, el Palau i els Jardins de Monforte; i el que ocupa el primer pla de la fotografia, un tramvia a vapor, conegut popularment com el Ravatxol.
Josep Martínez Aloy, a més d’advocat, escriptor i polític, va ser un intel·lectual molt compromés amb la cultura, la història, i l’arqueologia valencianes. Tant en els seus documentats articles en diferents publicacions com en el seu valuós llegat fotogràfic es pot apreciar la seua labor per la recuperació de la memòria històrica i gràfica de València en uns moments en què la identitat regional cobrava força enfront del centralisme. Valga com a botó de mostra esta fotografia presa amb la seua càmera Kodak, en una dècada plena d’esdeveniments que marcarien profundament a tota una generació, com van ser els horrors de Cuba i Filipines, amb la consegüent pèrdua colonial, l’enfonsament econòmic, la lluita obrera i la nova energia emergent – l’electricitat- en competència amb el petroli, el gas i el vapor… i una màquina de vapor era la que movia este tramvia que pel Pla del Real, seguint pel Camí de la Soledat -actual costat esquerre del Passeig de l’Albereda- i girant pel Camí Vell de Grau, arribava fins al Cabanyal.
En aquells anys, el transport públic era gestionat per societats privades. El 23 de juny de 1876 va circular el primer tramvia, promogut per la Societat Catalana de Crèdit que connectava l’interior de València amb el llavors independent municipi de la Vilanova del Grau, i, evidentment, era un tramvia de tracció animal; tracció a sang era el seu nom tècnic. L’èxit d’este tramvia prompte va atraure l’atenció de nous inversors i la creació de noves línies. En 1885 es constituïa la Societat Valenciana de Tramvies, dirigida per Joan Navarro Reverter, i en 1891 la Companyia General de Tramvies obtenia la concessió d’un tramvia a vapor, que molt prompte es guanypa el sobrenom de Ravatxol pels accidents que causava, comparant-los amb els atemptats que s’atribuïen a un anarquista francés, François Claudius Koënigstein, més conegut pel cognom de la seua mare, Marie Ravachol. Esta companyia explotava dos línies més amb tramvies de cavalls Interior-Estació d’Aragó i Tetuan-Russafa, que eren popularment coneguts com Ravatxolets.
Però tornem a la foto… Centra la imatge el palauet, château era la denominació preferida per la premsa local, que l’arquitecte Joaquim Maria Arnau Miramon va construir per a la comtessa de Ripalda entre els anys 1882 i 1885; segons Teodor Llorente i Falcó en les seues Memorias de un setentón: “l’obra va ser exclusivament d’ella, va durar molts anys la construcció d’este edifici i va costar no pocs milers de pessetes, perquè la seua propietària el va dirigir personalment”. Seu va ser també el passatge que unia la plaça de Caixers amb la de la Pilota -actualment carrer de Sant Vicent i plaça de Mariano Benlliure- i que va albergar comerços històrics com l’Hotel Ripalda o la Camiseria Oltra i hui en dia el també històric d’Álvaro Moliner. El tercer element de la fotografia és el Palau de Monforte, construït per Sebastià Monleón per a Joan Baptista Romero, marqués de Sant Joan, que, per herència va passar a una neboda de la seua dona, Josefa Sancho, i al seu espòs Joaquín Monforte, de qui va prendre el nom el palau i els seus jardins.
I el que no es veu, però que és evident: l’especulació immobiliària començada a principi del segle XIX amb l’enderrocament del Palau del Real en 1810, amb la poc creïble excusa que les tropes franceses es podien fer fortes en ell, passant per l’episodi promogut per la comtessa de Ripalda, els propietaris del Palau de Monforte i de Salvador Sánchez, propietari del Skating Garden en l’Hort del Santíssim, amb l’Ajuntament de València, per a intentar aconseguir el desviament del Camí de Benimaclet -actual carrer de Monforte- i evitar que el trànsit de carros i carretes passara per davant de les seues residències, a canvi d’uns terrenys de poc valor. En el segle XX, el trasllat a Benimàmet de la Fira de Mostres -que va estar ací de 1922 a 1967- va suposar la gran ocasió per a promotors i immobiliàries i la sentència de mort per al Palau de Ripalda. El 30 de setembre de 1968, s’aprova la reordenació de tota esta zona: el palau de Ripalda perd la seua qualificació de construcció historicoartística per a ser “de construcción relativamente reciente” (sic) i finalment, a l’abril de 1970, es dona llum verda per al seu enderrocament. Un últim apunt, no és cert que el palau fora traslladat i reconstruït pedra a pedra als Estats Units d’Amèrica, com es va córrer la veu. Només està reconstruït en la nostra memòria.
