Era un matí d’aquells que anomenen d’entretemps, els bassals evidencien una pluja primaveral, o potser una d’aquelles que anuncien que l’estiu ha quedat arrere; encara que en la fotografia hi ha un parell de detalls que semblen assenyalar a l’inici de la primavera; i és que, d’una banda, encara romanen les garlandes amb gallardets, possiblement de les últimes festes falleres, mentres que, d’una altra banda, si ens fixem, a la dreta d’esta foto procedent del Fons Cuyàs i que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya té datada com de 1953, s’observa la pissarra en la qual es detallaven els premis majors que havia repartit en els últims dies la Tómbola Valenciana de Caridad, l’edificació on estava penjada. Així les coses, atés que el període de funcionament de la tómbola solia ser des de Falles fins a la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats, el mes de maig, és més que probable que fora esta l’estació en la qual es va realitzar la fotografia.
La Tómbola Valenciana de Caridad, la Tómbola de don Marcelino com era popularment coneguda, va ser creada en 1948 per l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea Loizaga a fi de recaptar fons per a obres socials, com ara habitatges per a famílies necessitades, com els grups d’habitatges Virgen de los Desamparados o San Marcelino, assistència mèdica, robers i colònies infantils. A causa dels enderrocaments per a l’ampliació de la plaça de la Reina, la tómbola es va traslladar en febrer de 1956 a la plaça de la Mare de Déu. El premi més preuat per xiquets i jóvens era la bicicleta, encara que també se sortejaven nines, pilotes de reglament, màquines de cosir i fins i tot va arribar a sortejar-se un Renault 4-4. Les bolletes eren cromos amb fotografies de ciutats, preferentment de València, que podien col·leccionar-se en el seu corresponent àlbum per un mòdic preu. Don Marcelino, el Tombolero segons paraules de Juan Alfonso Gil Albors, ja era un expert en merchandising.
Però tornem a la plaça, que naixent del no-res s’ha convertit en la segona més àmplia del Cap i Casal en tot just segle i mig d’existència. El projecte en 1868, any de la Revolució Gloriosa, d’un nou vial que unira el Parterre amb el carrer Sant Vicent, batejat en principi com de la Revolució i poc després com de la Pau, va necessitar de la demolició del Convent de Santa Tecla i de l’enderrocament d’una illa de cases triangular existent al extrem oriental de la plaça de Santa Caterina. Este nou espai va coincidir en 1878 amb les noces del rei Alfons XII amb María de las Mercedes d’Orleans, per la qual cosa el consistori, en homenatge, va decidir retolar-la com a plaça de la Reina.
Objecte de múltiples projectes i reformes, la majoria sense realitzar, i candidata a plaça major de la ciutat en competència amb la de Sant Francesc… Emilio Castelar, Caudillo, País Valencià… Ajuntament, va ser considerada centre geogràfic de la Ciutat Vella –encara que en realitat el centre geomètric ésla plaça Redona– numerant-se els edificis dels carrers de València, per la part més pròxima a la plaça de la Reina; també és el Kilòmetre 0 de totes les carreteres valencianes.
No sempre va ser eixa la seua denominació, perquè ja se sap que també els valencians som proclius a manejar el nomenclàtor urbà segons el vent que bufa, així que en temps de la Segona República la primera esposa d’Alfons XII es va quedar sense plaça, retolant-se com a Regió Valenciana, però després la va recuperar amb el triomf colpista del general Franco. Amb tot, l’absorció del comercial i històric carrer de Saragossa amb una nova reforma de la plaça de la Reina va motivar que adoptara el nom de la capital aragonesa en 1969, però dèneu anys després, en 1988, la plaça va recuperar la seua monàrquica denominació.
I el que no es veu: tots aquells centenaris carrers i carrerons que van desaparéixer amb la progressiva ampliació de la plaça, sobretot en el període comprés entre 1940 i 1970: Punyaleria, Borriol, Barreteria, Reina Mora (Mera, segons Orellana), Escoles de Santa Caterina… En la fotografia, encara resistix l’illa de cases que manté viu l’últim tram del carrer Saragossa, el que emmarcava la portada barroca de la Porta dels Ferros de la Catedral, la plaça del Micalet i l’últim tram del carrer Campaners. Hui ja són història.
