El fet que el dia 20 de desembre de 1928 començara el dia lleig i amb una temperatura una mica més baixa de l’habitual per a les dates, no va ser obstacle per a que Carlos Sousa Álvarez de Toledo, marqués de Sotelo i alcalde de València, convalescent encara d’una recent intervenció quirúrgica, presenciara l’inici de l’enderrocament de l’edifici número 14 de la plaça Emilio Castelar, cantonada amb el carrer de la Sang. A les 11 del matí el conegut contractista i constructor Pepe Morata amb els seus operaris, piqueta en mà, van donar principi a una reforma urbana, que en tan sols cinc anys canviaria per complet la fisonomia urbana del centre de la ciutat. Una reforma projectada des de la cessió a l’Ajuntament, a la fi del segle XIX, dels terrenys pertanyents a l’antic convent de Sant Francesc i iniciada en 1908 amb l’enderrocament del Barri de Pescadors i la seua posterior urbanització, el trasllat de l’estació del Nord al carrer Xàtiva en 1917, l’obertura de l’actual carrer Marqués de Sotelo i la construcció del nou edifici del mateix Ajuntament.
Un emprèstit de 125 milions de pessetes que, descomptats dos anteriors per a la seua conversió, deixaven un romanent d’aproximadament 45 milions de pessetes per a la reforma projectada i dirigida per l’arquitecte municipal Javier Goerlich. La tasca no era senzilla: primer calia taxar els terrenys per a la seua expropiació, una vegada acceptada la valoració pels propietaris, escripturar-les a nom de l’Ajuntament i pagar; el següent pas, celebrar subhasta per a l’enderrocament i fer una nova subhasta per a la venda pública. Finalment, el comprador havia de contractar un arquitecte, presentar el projecte i que l’ajuntament li concedira la llicència. La projectada “ampliació de la Baixada de Sant Francesc” en realitat va suposar la seua desaparició per a integrar-se en la nova plaça d’Emilio Castelar. Arquitectes com el mateix Goerlich, Cayetano Borso di Carminati, Francisco Almenar, Joaquín Rieta o Luis Albert entre altres, signaren uns superbs edificis que contrasten amb les lamentablement edificacions dels anys 60 a la cantonada amb el carrer de les Barques; i tot això en tot just cinc anys, en uns temps socialment i políticament convulsos.
Però anem a la fotografia… Obri la imatge a l’esquerra l’edifici que està a punt de ser enderrocat, on encara es poden observar els dos taulells, un en blanc sobre fons blau i un altre més antic, negre sobre fons blanc, amb el número 14. És un edifici palatí que en el seu moment va pertànyer a Lorenzo Merita Llácer, conde de Rótova, aquell que a la fi del segle XVIII va sostindre una forta disputa amb el seu veí Francisco Castillo, marqués de Jura Real, i que a mode de venjança va adossar en la façana que dona al carrer En Llop una enorme figura mostrant el seu cul al palau del marqués, batejat per la gent amb el seu sarcàstic humor, com el “Nano del carrer En Llop”. Just al seu costat destaca el bar La Garrofera, nom en record d’aquell arbre davall del qual, anys arrere, els parroquians es delectaven amb refrescos espumosos. A la seua dreta, un estret carreró, cegat des de mitjan segle anterior, amb el curiós nom de carrer de l’Ansisam separa el següent edifici en els baixos del qual Martín Barrachina Benagues tenia obertes dos botigues, un ultramarins i una pastisseria, antecedents d’un històric comerç hostaler. En expropiar-se l’edifici, Barrachina es trasllada al número 4 del carrer En Llop, al mateix temps que es preocupa per entrar en la subhasta i adjudicar-se per 305.000 pessetes tot el solar comprés entre els carrers de la Sang i En Llop. Del projecte del nou edifici es van encarregar Javier Goerlich, Cayetano Borso di Carminati i Francisco Almenar. En els seus baixos va establir Casa Barrachina, el temple de l’entrepà de blanc i negre i un referent de l’hostaleria valenciana.
A la dreta de la imatge, separat pel carrer En Llop, el palau del marqués de Jura Real, que en traslladar-se per a residir en la “Villa y Corte”, les seues instal·lacions van ser ocupades per diferents associacions i societats, com la del “Fomento Industrial y Mercantil” o la “Caja de Previsión Social del Reino de València”, embrió del “Instituto Nacional de Previsión”, fins al seu trasllat en 1928 al nou edifici de l’avinguda Marqués de Sotelo. Completa la imatge el quiosc que amb el nom de Minerva, oferia la impressió de targetes de visita al momento. Cal recordar que Minerva era una xicoteta màquina tipogràfica que permetia gravar en paper qualsevol motiu a imprimir. Un detall: en la part alta del quiosc s’endevina l’anunci de la Tinta Samas.
I el que no es veu: la làpida de marbre retoladora, feta per subscripció popular en 1900, dedicada a Emilio Castelar, que estava col·locada en l’edifici número 14 d’esta plaça, a la cantonada amb el carrer de la Sang i que el diari El Pueblo urgia a tornar-la a col·locar en un lloc visible. Què va ser d’ella?
