Hi ha fotografies que a penes necessiten explicacions per a situar-les en l’espai, però no és el cas d’esta imatge presa per Enrique Desfilis Barberá, en la qual només la perspicaç mirada d’algun coneixedor de la ciutat de València i el seu passat més recent és capaç de descobrir l’únic edifici que perdura enmig d’estes ruïnes que prompte seran enderrocs, solars, nova avinguda i admirables edificis. Ruïnes que un dia van ser habitatges i comerços de barri, carrers amb entranyables noms que van quedar en l’oblit. Com el de Les Fonts, l’empedrat del qual va eixir a la llum durant l’execució d’unes obres de clavegueram en l’avinguda de Maria Cristina fa quatre anys. El dels Matalafers, citat segons Marc Antoni Orellana ja en 1642 en un ban del Consell de la Ciutat; el de les Roses, conegut també com el de les Flors, i la mateixa plaça de Caixers, aquella placeta de la qual molts hem sentit parlar i pocs hem conegut enmig del carrer de Sant Vicent, que marcava l’inici de la Baixada de Sant Francesc. De tot això, només queda en peus eixe edifici clau per a situar correctament la fotografia, aquell que es veu al fons i en els baixos del qual s’aprecia la casa de fotografies de B. Manero, justament en el número 14 de la plaça dels Porxets, mut testimoni d’una transcendental reforma urbana iniciada en desembre de 1928 amb l’enderrocament de l’edifici número 14 de la plaça Emilio Castelar.
Gener va començar amb una vaga de xòfers, que va afectar taxis i autobusos, convocada pel Montepío d’este col·lectiu, com a protesta per les dures sancions que es contemplaven en cas d’accident en el recentment reformat Codi Penal. Però potser la notícia més sentida per la població va ser la desaparició d’un entranyable personatge de carrer, un vell guitarrista cego que amb les seues cobles i cuplets alegrava la vida dels vianants a canvi d’unes poques monedes, em referisc a José Segarra, al qual l’humor popular va sobrenomenar amb sorna Gayarre. Curiosament va morir el mateix dia que el cèlebre tenor roncalés Julián Gayarre, un 2 de gener, però 39 anys després. I el que sí que era habitual en els periòdics eren els avisos d’expropiacions, indemnitzacions i enderrocaments, així com els anuncis comunicant el trasllat de tal o tal altre comerç a una nova direcció. Gener va ser un mes dens en notícies, la tala de l’arbratge de la plaça Emilio Castelar va ser el preàmbul de l’enderrocament de la Baixada de Sant Francesc. Notícia destacada va ser l’empresonament a les Torres de Quart de l’expresident del Consell de Ministres José Sánchez Guerra, per la seua implicació en l’intent de revolta contra el règim de Primo de Rivera, la il·luminació del Micalet amb motiu del V centenari de la seua finalització, o l’elecció de la valenciana Pepita Samper com a Señorita Espanya.
El que en un principi era l’ampliació de la Baixada de Sant Francesc, en realitat, desapareguda esta, la plaça de Caixers i els carrerons confluents, es va convertir en la remodelació integral de la plaça Emilio Castelar i la comunicació directa, mitjançant un ampli vial, de l’Estació del Nord, el Mercat Central i la Llonja. Es van rebuscar diversos noms per a eixa nova avinguda i, entre ells, el que sonava amb més força era el de Pere III El Gran. Però la mort de la reina consort Maria Cristina d’Àustria i Habsburg-Lorena el 6 de febrer de 1929 va motivar el consistori a dedicar-li esta avinguda, encara que en proclamar-se la Segona República va canviar pel de Pablo Iglesias, fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT); En acabar la guerra, va tornar de nou a la seua primera denominació.
Però tornem a la fotografia i al solar que centra la imatge, sobre el qual l’arquitecte Francisco Almenar Quinzá alçarà per a José Martí, un conegut comerciant de bestiar porcí –d’ací allò de la Finca del Porquer– un edifici amb alineació a tres carrers: Maria Cristina, Sant Vicent i Sant Ferran. Un xamfrà corbat, amb amplis miradors rematat en la seua altura per una torrassa, separarà a mode d’un asfàltic tallamar l’avinguda Maria Cristina i el carrer Sant Vicent. També era conegut este edifici com Los Sótanos, ja que en ells estava la Ferreteria Blasco, una de les històriques ferreteries de València, prop de la d’Ernesto Ferrer al carrer de Les Barques, El Poal en la plaça del Mercat i La Cadena en l’avinguda de l’Oest. En els baixos contínua Calçats Gaspar, i en els anys 50 i 60 en la torrassa les llums de neó anunciaven el Coñac Decano i el tònic reconstituent Fósforo Ferrero. Passats uns anys, José Martí va vendre l’edifici a la companyia d’assegurances Assicurazione Generali, nom pel qual també va ser conegut.
I el que no es veu: el majestuós pas del dirigible Graf Zeppelin, que en el matí del 24 d’octubre de 1929 va sobrevolar per primera vegada València, podent els seus passatgers contemplar una ciutat en plena transformació urbana.
