La platja de Pinedo ha tornat a convertir-se este agost en l’escenari d’una de les tradicions esportives més singulars dels valencians. Les Corregudes de Joies, celebrades enguany entre el 10 i el 14 d’agost a la zona de la Creu de la Conca, han tornat a reunir genets, amazones, cavalls i centenars d’espectadors al voltant d’unes carreres de 700 metres disputades sobre l’arena i sense sella de muntar. Una estampa espectacular que, lluny de ser una recreació folklòrica moderna, és l’última supervivència d’un costum que durant el segle XIX estigué estés per bona part de l’Horta de València i altres comarques valencianes.
De fet, les corregudes són molt anteriors a la seua actual vinculació amb Pinedo. L’escriptor i historiador Francesc Almela i Vives els dedicà en 1957 tot un estudi, Corregudes de joies. El deporte hípico valenciano, en què recordava l’estreta relació dels llauradors valencians amb els cavalls emprats en les faenes agrícoles i en el transport. Aquelles cavalleries de treball servien també per a competir durant les festes dels pobles. Així, una de les primeres descripcions conegudes apareix ja en l’obra del viatger francés Alexandre de Laborde, traduïda al castellà en 1816. Laborde explicava que els llauradors valencians es reunien a l’Albereda o en altres espais oberts per a córrer «a pèl», sense sella, tractant d’arribar els primers a la meta. Destacava també l’habilitat dels genets, que es mantenien sobre el cavall únicament gràcies a l’equilibri, i assenyalava que les carreres servien per a solemnitzar les festes patronals.
En este sentit, va ser sobretot durant el segle XIX quan les corregudes assoliren una enorme popularitat. Segons Almela, era estrany trobar a l’Horta un poble, un llogaret o una alqueria que no n’organitzara durant les festes principals o secundàries. La mateixa ciutat de València les incorporà en diverses ocasions als grans programes festius: se’n feren a l’Albereda en 1833, amb motiu de la proclamació d’Isabel II com a hereua de la Corona, i novament en 1843, durant les celebracions per la caiguda del general Espartero. En 1852 també formaren part dels festejos organitzats pel naixement de la princesa d’Astúries.
D’altra banda, el nom de la competició prové precisament del premi, la joia. No es tractava d’una joia metàl·lica, sinó habitualment d’un gran mocador que el clavari o la clavariessa oferien al vencedor. Podia ser de crespó o d’altres teles, amb llistes, colors i ornamentacions, i els premis s’exhibien abans de la carrera per tal que els participants i el públic pogueren contemplar-los. Els cavalls competien sense muntura i els genets, sovint jóvens llauradors especialment hàbils, corrien tradicionalment per parelles. Al remat, el guanyador tenia dret a triar la millor joia.
La popularitat d’aquell «esport hípic valencià» arribà fins al segle XX. Les corregudes entraren en la programació de la Fira de Juliol de València i fins i tot de les Falles. En 1910, per exemple, una espectacular comitiva recorregué València amb dolçainers, tabaleters, llauradors, cavalls i el portajoies, el pal del qual penjaven els mocadors i les faixes destinats als vencedors. En 1933 s’intentà fins i tot reglamentar minuciosament la competició, amb eliminatòries, jurats, carreres per zones, una prova de consolació i una final «triomfal». I també en les Falles de 1934 tornaren a celebrar-se, i encara després de la Guerra Civil.
Amb tot, amb el retrocés del món agrícola tradicional la major part d’aquelles carreres desaparegueren, tot i que es mantingueren en un lloc: a Pinedo. De fet, Almela localitzà una crònica d’agost de 1933 sobre unes corregudes celebrades al camí del Portalet, a les quals acudiren llauradors de la Font d’En Corts, la Font de Sant Lluís, Castellar i la Carrera de Malilla, i amb el temps es convertiren en una de les grans icones de la seua Festa Grossa. Hui, els cavalls de faena han deixat pas a exemplars preparats per a competir i les dones participen també com a amazones, però es mantenen els antics elements essencials: l’arena, la muntada sense sella, la carrera al galop i la simbòlica joia. En definitiva, més de dos segles després que Laborde quedara sorprés davant aquells llauradors que cavalcaven «a pèl» pels voltants de València, Pinedo continua repetint cada agost una escena que durant generacions formà part del paisatge festiu de l’Horta.
Fotografia de portada: Toni Sabater
El ‘corredor de joies’ en ‘Los valencianos pintados por sí mismos’ (1859)
Correguda de joies a Nules durant les festes de Sant Bartomeu (Foto: Navarro Monforte)
‘Correguda de joies’ (Antoni Fillol, 1920)
Cartell per a les Corregudes de Joies de la Fira de València de 1933 (Mollà)
