La vesprada del 27 d’agost de 1929 una gran multitud es va congregar al voltant del solar que havia deixat l’enderrocament de l’edifici del comte de Ròtova entre els carrers de la Sang i En Llop. El motiu, la retirada d’una ciclòpia escultura, coneguda popularment com El Nano del carrer En Llop, adossada a la paret de l’edifici i salvada de la demolició en ser considerada com un element patrimonial fortament arrelat en la cultura popular de la ciutat. Resumiré la seua història en unes poques línies.
La decisió del rei Carles III en l’any 1760, després de l’acte de la jura del príncep d’Astúries com a futur Carles IV, de nomenar marqués de Jura Real a Francisco Castillo i Izco de Quiñones, en detriment de don Llorenç Merita Llácer, comte de Ròtova, va ser el principi d’una enemistat que es va empitjorar en fallar la justícia en contra del de Ròtova en un litigi urbanístic. El cas és que els dos nobles eren veïns a la ciutat de València separats pel carrer d’En Llop, i Lorenzo, comte de Ròtova, amb l’excusa que les seues estances no foren xafardejades pel veí, en la dècada de 1770 va comprar una casa annexa i va intentar augmentar-ne l’altura per a evitar el dotoreig de part del marqués, que no tardà a presentar una denúncia basant-se en la servitud de llums. La justícia fallà al seu favor i ordenà a Llorenç Merita la paralització de l’obra, però la venjança arribà un bon dia amb l’aparició d’una enorme figura abraçada a la paret de sa casa, mostrant impúdicament el cul al palau del marqués de Jura Real.
Sobre la popularitat del Nano, ningú millor que el cèlebre rellotger de la Baixada de Sant Francesc, Joan Batiste Carbonell, famós pel seu despertador marca Cudolet, que en un article en la premsa local comentava:
El Nano del carrer En Llop adquirí a fins del segle passat (XIX) molta popularitat, perquè eixia a relluir en moltes obres teatrals, en revistes i en col·loquis, en els cants dels cegos, en els periòdics satírics i pintat en els catxerulos. Pels carrers es venien uns al·leluies que pregonaven els venedors, dient: “Xica, si et vols casar, tinc un nòvio molt tendret: està en el carrer del Llop, apegat a la paret”.
També se sentia dir que les xiques fadrines que passaren nou dies seguits davant del Nano i li ficaren cada dia el dit en el forat del cul, trobarien nòvio. Diuen que cada dos per tres havien de tapar l’orifici, pel forat que li obrien amb aquella acció. Malauradament, no hi ha estadístiques sobre els resultats de l’esmentat despropòsit.
A més, just al costat del Nano hi havia un curiós personatge, el pintor d’ofici Francisco Olaria, més conegut per Coqui. El bon home utilitzava la pètria figura com a maniquí i mostrari del seu treball, de manera que unes vegades el pintava de color i altres li dibuixava frac, jaqué o levita, a mode del Manneken Pis de Brussel.les. Cèlebre és l’anècdota de la imatge de l’Últim Sopar que hi va pintar amb tretze apòstols, de forma que, advertit de l’error, exclamà: “Xe, no patisquen, eixe quan acabe de sopar se’n va!”. Al seu voltant la xicalla, fascinada per l’hercúlia figura, jugava a d’ací a ací, teuladí, alce la malla, peus quiets…, jocs que el nano mirava de reüll, fent de mare.
En el moment de l’enderrocament dels palaus del carrer de la Sang i En Llop per a fer la nova plaça de l’Ajuntament a partir de 1928, la colossal figura va ser regalada pel seu amo, Joaquim Rovira y Merita, tercer comte de Ròtova, a l’alcalde de València, el marqués de Sotelo, i este el va cedir al rellotger Joan Batiste Carbonell, que va organitzar el festeig de comiat que veiem en la fotografia.
En concret, a les sis de la vesprada la banda La Unió Musical va recórrer els carrers pròxims acompanyant a l’inefable Carbonell amb les seues inconfusibles patilles alfonsines fins al carrer En Llop i allí s’hi va unir la música del tabalet i la dolçaina, es van disparar traques i coets, es van pronunciar sentits discursos, hi hagué profusió de fotografies, assistència d’autoritats civils i militars i una enorme gentada que deia adeu a una grotesca però molt benvolguda figura de pedra, que durant més d’un segle i mig havia format part de xicotetes històries de la ciutat, les que al cap i a la fi li donen sentit i l’enriquixen.
En la fotografia, una galera tirada per dos cavalls espera el moment de carregar la figura per a traslladar-la a la seua nova ubicació en La Canyada, però no al xalet de Joan Batiste Carbonell, perquè este, amic de tots independentment de la seua ideologia, li l’havia regalada a Vicent Miguel Carceller, l’editor de la revista satírica La Traca, impulsor d’esta nova urbanització i implacablement afusellat a Paterna després de la Guerra Civil. Finalment, el Nano acabaria en un xalet de Montcanyada, propietat segons Juan Luis Corbín Ferrer (La plaza del Ayuntamiento: antigua de San Francisco), de José Luis García Hernández. Ignore, però, l’estat actual de conservació d’esta peça escultòrica que va ser benvolgut patrimoni dels valencians, si és que encara existix.
