Des de l’enderrocament de l’antic convent de Sant Francesc, l’actual plaça de l’Ajuntament de València ha passat per múltiples i controvertides reformes, remodelacions, ball d’estàtues i fins i tot canvis de denominació, amb arguments i opinions que malgrat el temps transcorregut, hui conserven una completa actualitat. Estem en 1930, el govern dictatorial de Primo de Rivera ha caigut i a València el marqués de Sotelo presenta la seua dimissió com a alcalde de la ciutat sent substituït per José Maestre Laborde-Boix, que repetix en el càrrec vint anys després. Molt ha canviat València des de llavors i no sols en l’aspecte urbanístic, l’automòbil ha envaït els carrers i el caos circulatori exigix noves mesures per a regular el trànsit i preservar la integritat física dels vianants. Es pinten en terra “las fajas sobre las cuales deberán pasar los viandantes, cuando los agentes hayan hecho la señal de detención a los carruajes, y se proveerá de silbatos a los guardias para las paradas alternativas de vehículos y peatones”. Es col·loquen plaques per a senyalitzar el trànsit i al carrer de la Pau s’instal·len els primers semàfors.
La reforma integral de la plaça Emilio Castelar està a punt de concloure’s, a excepció d’una banda, dels edificis del Rialto i de l’Ateneu, amb qui l’Ajuntament sosté un litigi per motiu dels límits que condicionarà la forma triangular de la plaça, i per una altra, el projecte de l’arquitecte Javier Goerlich que contempla una plataforma elevada també triangular, accessible mitjançant escalinates, amb tres fonts en els seus extrems representant a les tres províncies valencianes. Això suposa la tala de tot l’arbratge de la plaça, que és substituït provisionalment per tarongers, el trasllat dels monuments del marqués de Campo i el del pintor Ribera a noves ubicacions, el primer a la plaça Cánovas del Castillo i el segon a la plaça del Poeta Llorente; i per descomptat la desaparició dels quioscos d’acolorit trencadís que conformaven el mercat de les flors i que segons el projecte de Goerlich se situarà davall terra però il·luminat amb llum natural per una gran claraboia circular.
Les crítiques no tarden a arribar, així, el dia 21 de desembre en el diari El Mercantil Valenciano llegim el següent comentari: “pensar que van a trasladarse a los sótanos que se construirán en el citado parque es ridículo. La venta de flores en la ciudad, no puede hacerse en ningún subterráneo, sino a plena luz y en lugar a propósito”. Per una altra banda, el 28 de febrer de 1931 la revista Semana Gráfica ironitzava sobre la falta d’arbratge en uns anys en què el canvi climàtic ni se’l coneixia ni se li esperava: “nuestra ciudad no necesita árboles grandes y frondosos, de follaje espeso, de gran sombra, porque esto lo requieren aquellas ciudades donde hay más meses de calor que de frío, pero en València, tan próxima a las estribaciones del Polo, con más meses de frío que de calor, es necesario terminar de una vez con todos los árboles existentes para que los rayos de sol lleguen hasta nosotros para calentarnos”. Respecte a les fonts, l’enllosat i el mercat de les flors, concloïa: “nuestra ciudad no es agua lo que vende, sino flores, y estas deben de estar en el sitio más visible.”
Després de la proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931 es creen dubtes sobre la continuïtat del projecte, tot i les esperançadores paraules en este sentit del nou alcalde republicà, el doctor Agustín Trigo Mezquita. Però la situació econòmica de l’ajuntament és deplorable; a l’octubre per problemes de salut l’alcalde delega el càrrec en Vicent Alfaro i, després d’un estudi financer i un nou emprèstit, es decidixen aparcar els projectes de la nova avinguda de l’Oest i de l’ampliació de la plaça de la Reina per a donar prioritat a les obres de la que prompte serà coneguda com la Tortada de Goerlich. Finalment, el 28 de gener de 1933, coincidint amb el quint aniversari de la mort de Vicent Blasco Ibáñez i en presència del Consistori presidit per l’alcalde accidental Manuel Gisbert, va quedar inaugurat el Mercat de les Flors i eixe mateix dia va donar principi l’enderrocament dels acolorits quioscos i la construcció de la tortada en si.
En la fotografia, allotjada en els arxius de la Biblioteca Valenciana, la plaça, almenys el que d’ella es veu, està ja conclosa. La data, atés que l’edifici entre el Gran Teatre –després cinema Rex– i el del Banc Vitalici, on Javier Goerlich tenia el seu estudi i habitatge particular, encara està en construcció, podia ser pròxima a 1939. Hui, 64 anys després de la seua desaparició enyorem, tot i la seua falta d’arbratge i el seu polèmic mercat de flors, aquella tortada, àgora, lloc de convivència i solaç per a ciutadans de totes les edats, que va ser demolida un fatídic dia de 1961, amb Adolfo Rincón de Arellano com a alcalde del franquisme. Supose que per a Javier Goerlich va ser el dia més trist de la seua vida, en contemplar des de la seua finestra com destruïen la seua magnífica obra. Decisió tècnica o venjança política?
