Mentre que en els dominis dels boscos caducifolis la tardor anuncia cromàticament la letargia de la natura, a les terres de clima mediterrani la realitat és una altra. Això és fàcil de comprovar si durant l’estació contemplem la impertorbable serenor dels sempre verds carrascars i pinedes, màquies i garrigues; o les impenetrables bardisses; o si transitem entre els esponerosos espartars o les més clarejades brolles i timonedes. És més, estimulades per les pluges que ara ens arriben, s’hi donen certes manifestacions de vitalitat difícils de trobar en altres latituds.

Si repassem les fruites específiques el lector podrà comprovar l’ampli catàleg que se’ns oferix: figues, dàtils, raïm, magranes, i més tard olives. I mentre assaborim el seu tast és, potser, l’hora de recordar els nostres poetes que en van parlar, com Àngel Guimerà a “Ja la magrana”:

Ja la mangrana al mangraner
vol esclatar, amoreta mia;
si adormissis on jo sé
en ton faldar l’esgranaria.
I en mig dels llavis cada gra
poc  a poquet te’ls posaria;
si els ulls obrissis per plorar
amb mos petons te’ls tancaria.

O el de Josep Carner “Les figues matinals”:

Cada dia al jardí me’n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet. 

Per no parlar de les olives de Vicent Andrés Estellés:

Trencarem les paraules com si fossen olives
I ens deixarem ben aspres la llengua i les genives.

També, i encara que l’aprofitament no siga del fruit sinó de la llavor, ametles, avellanes, anous, castanyes importades i bellotes o aglans. No s’acaba ací el ventall de sabors, aromes, textures, formes o colors. I, tot i no ser comparables en quantitat i varietat a les fruites d’estiu, tan sucoses i saboroses, la tardor ens oferix un conjunt d’estímuls gens menyspreable, malgrat que pressions de caràcter comercial hagen reduït considerablement l’ampli ventall que potencialment estaria al nostre abast.

Així que entre el final de la verema i la plegada de l’oliva que tancaria el cicle agrari, s’entra en l’època de la fruita pròpiament tardoral, molta de la qual ja oblidada i fins i tot ara desconeguda: codonys, atzeroles, seroles o sorolles, i les seues germanes menudes, les cireretes de pastor, móres d’albarzer, serves o sèvies, nyespres, arboços, gínjols, figues de pala, lledons, caquis i murtons; i fins i tot els aranyons, que més que menjar-los es beuen en forma de licor d’aranyons o patxaran; i les menystingudes garrofes, més preuades ara per la llavor o garrofí que no per la polpa, aliment que tantes vides va salvar en les èpoques de fam.

Nespres (Mespilus germànica)

Fruits que han quedat registrats en el record olfactiu i visual dels qui, possiblement, som l’última generació que va conèixer el ritme de les estacions a través de verdures i fruites sense deixar-se atordir pels reclams publicitaris dels grans magatzems. Tot i haver perdut la batalla de la comercialització, encara ens queda poder recordar el que eixos fruits van significar per als nostres avantpassats. I com eixa relació va quedar fixada en determinades formes culturals de les quals ens hem dotat els humans per a reconèixer, fixar i valorar allò que era significativament important per a les seues vides o de les seues societats.

També la mar comença a oferir el millor peix blau, ric en greixos de primera qualitats, el que va precedit per la bacoreta o tonyina blanca (recordem que ‘bacora’ significa precoç, anunciadora). Un peix que anirà seguit del verderol, que en fer-se adult es transformarà en letxola. I la llampuga, que en madurar sexualment es transformarà en ‘dorao’; i la tonyina i el bonítol, acompanyats de la cavalla. I del pàmpol o peix pilot, generalment a l’ombra de tintoreres o d’objectes que suren a la mar. I el moll de roca, semigras, ideal per a fer un bon arròs amb moll i carabassa, vilera preferentment.

A terra, aficionats a la cacera del tord preparen sobre oliveres i garrofers les clandestines parades o paranys; una activitat que ha quedat recollida en la parèmia “Per Sant Francesc [4 d’octubre], agafa el reclam i ves“, on per reclam es referia a un xiulet de metall que imita el cant dels tords per atraure’ls a les trampes on els capturen. En començar la temporada de cacera, el 30 de setembre, també es poden vore estols de perdius. I entre setembre i octubre els coloms tudons i les tórtores migren cap al nord d’Àfrica, tot seguint rutes que han deixat fins i tot marca toponímica, com és el cas del port de Tudons, que unix Sella (la Marina Baixa) i Alcoleja (el Comtat) a través de la serra Aitana.

Sí, un rebost d’exquisideses gastronòmiques d’una estació que, amb tota justícia ha sigut anomenada també ‘primavera d’hivern’.