El 12 de març de 1906 a les dotze del migdia, una comitiva encapçalada per quatre guàrdies municipals a cavall, els timbalers de la ciutat i seguits per l’alcalde de València José Sanchis Bergón, acompanyat d’edils, representants d’entitats civils i per la Banda Municipal que tancava el seguici, partia de la porta de l’Ajuntament, al carrer de la Sang, per a iniciar oficialment una sèrie de millores urbanes, una d’elles de gran transcendència perquè suposava la desaparició d’un barri sencer i la modificació de la trama urbana en l’emergent centre de la ciutat.
El primer acte va ser en l’actual carrer de la Pau, on es va descobrir una làpida retoladora a nom de Josep Peris i Valero, que era el nom oficial del carrer des de 1899. La següent parada, ja piqueta al muscle, va ser en el carrer de Sant Vicent número 42, a l’altura del carrer Manyans, en una finca que trencava l’alineació del carrer, on el mateix alcalde i dos síndics van pujar al balcó de l’últim pis per a iniciar el seu enderrocament als acords de “L’Entrà de la Murta”. I mentres els obrers continuaven la faena, la comitiva, esta vegada al so de clarins i timbals, abans de finalitzar el seu periple amb el mateix objectiu al carrer Major del Grau, es va dirigir al carrer Rey Don Pedro del barri de Pescadors, on amb tota solemnitat, van procedir a l’inici de la demolició ja no sols d’una casa, sinó del conjunt del barri. En poc més d’un any, totes les seues cases van ser taxades, expropiades i enderrocades.
Es van estudiar quatre projectes per al solar resultant, dos que postulaven per una alineació en quadrícula, un tercer proposava un disseny en aspa i un quart donava com a solució un únic ampli carrer que en diagonal dividiria el solar en dos illes, el carrer arrancaria davant del Teatre Principal i acabaria en Pi i Margall (l’actual Passeig de Russafa), enfront de la primitiva Estació del Nord. La solució en quadrícula, que és la que hui coneixem, va ser la triada; per cert, molt criticada des de les pàgines del diari El Pueblo, més partidari del projecte en ics, titlant de “torpes” i “majaderos” els regidors que s’havien pronunciat pel projecte quadriculat, i postil·lant que quan estigueren construïdes les quatre illes de cases “nos hartaremos de oír exclamar: ¡Qué lástima! Y si no al tiempo.” I feia un prec a l’alcalde: “Que disponga, que unos cuantos obreros aparten los guijarros que interceptan el paso en el caminito que el público, con maravillosa intuición, ha trazado desde la esquina de la calle Lauria a la que fue de Timoneda, frente al teatro Principal”.
En la foto, l’autor del qual desconec, els cudols són perfectament visibles, però almenys l’inici del carrer Timoneda -a la dreta de la foto- encara seguix en peu. Este espai, enfront de la façana principal del teatre, era popularment conegut com la plaça del Teatre, com així figura en alguns plànols de l’època. Però seguim amb la fotografia i abans de detindre’ns en el seu protagonista principal, el teatre, ens cridarà l’atenció un altre edifici, al seu costat, desaparegut a principi de la dècada de 1960, que estava situat entre el carrer Fidalgo i el dedicat al Poeta Querol, i la demolició del qual va suposar l’ampliació d’esta darrera via, comunicant així el carrer de les Barques i Pintor Sorolla amb el de la Pau.
Pel que fa al teatre, havien passat dos-cents setanta anys entre la inauguració del primer local escènic estable de la ciutat, en la plaça de l’Olivera, coneguda des de llavors com el carrer de les Comèdies, fins a la inauguració definitiva, després de mig segle d’obres, del Teatre Principal. En l’entremig, el principal arquebisbe de la València de mitjan segle XVIII, Andrés Mayoral, havia mostrat el peculiar concepte que tenia sobre la cultura -en paraules de Luis Lamarca, caracteritzat per un “odio mortal al teatro y a las comedias”- aconseguint de Ferran VI no sols la seua prohibició en la ciutat, sinó també la demolició de la Casa de les Comèdies. Així, València va estar dotze anys sense teatre, fins que en 1761 Carles III va accedir a alçar la suspensió, de manera que la Botiga de la Balda, un antic magatzem de gra, va acollir les representacions teatrals mentres es buscava un nou local per al seu acomodament definitiu.
En concret, el solar deixat per la Casa de la Ballesteria, l’antiga seu de la Companyia del Centenar de la Ploma, va ser el preferit. La Guerra del Francés i les seues conseqüències retardaren la seua inauguració amb una façana sense acabar fins a 1832, inaugurant-se definitivament este desitjat teatre, obra dels arquitectes Salvador Escrig i Cristóbal Sales -segons un projecte de Felipe Fontana i conclòs per José Zacarías Camaña– en l’any 1854. Mig segle després es prenia esta imatge mentres just enfront es demolia l’antic barri de Pescadors.
