Tot l’aparent normalitat que transmet esta fotografia conservada en la Biblioteca del Congrés dels Estats Units d’Amèrica, editada en 1902 per Underwood & Underwood, la realitat en 1901, any en què molt possiblement es va prendre esta fotografia, era una mica diferent. I no sols perquè començava un nou segle, ni perquè el meridià de Greenwich regularia el nostre horari oficial; la relació entre el camp i la ciutat no passava pels seus millors moments; un impost municipal que gravava amb 15 cèntims cada carro que procedent de l’horta entrava a la ciutat va encrespar els ànims dels llauradors provocant greus incidents, que es van repetir durant diversos mesos en el Mercat Central i en el de Russafa.
Amenaces, cridòries i carreres, parades de revenedors bolcades, fruites per l’aire i verdures xafades, i un gran esglai entre els desconcertats ciutadans que acudien a la compra diària. Perquè llavors la compra es feia diàriament, almenys la dels productes peribles; no existien frigorífics ni neveres, a tot estirar, carneres, que eren uns armariets de fusta i tela metàl·lica, que s’utilitzaven per a guardar la carn. El rebost, era un habitacle que no podia faltar en cap casa, allí s’emmagatzemaven la resta dels aliments que no necessitaven una conservació especial, farina, sucre, sal, oli, creïlles, condiments… Si observem la fotografia, vorem que una simple cistella de vímet era prou per a anar a comprar al mercat.
L’editora va subtitular esta foto com “Un carrer molt transitat que du al mercat”, i este carrer és, naturalment el de Sant Ferran, des d’on està feta la presa; a la dreta, entre les branques de les mèlies s’endevinen uns edificis que encara continuen en peus. A l’esquerra de la foto, apunta el Mercat de les Flors, l’estructura del qual, amb la construcció del nou Mercat Central, es va traslladar a la plaça de Sant Sebastià, per a allotjar allí part dels llocs del mercat que en la barriada del Botànic diàriament es muntaven. Al fons, la façana de l’església de Sant Joan del Mercat, amb el retaule que representa la Mare de Déu del Rosari, obra de Jacopo Bertessi.
Destaquen sobre les llambordes els raïls pels quals un cansat cavall arrossegava el tramvia, -que no es veu en la fotografia- de l’anomenada línia Diagonal, mentres el conductor feia sonar insistentment la campana alertant a vianants i carreters del seu pas. El factor humà completa la fotografia i el que no es veu, però s’intuïix: l’algaravia de veus proclamant l’excel·lència de tal fruita, hortalissa, verdura, o animal de pèl, ploma o escama. Si agusàrem l’oïda, potser sentiriem comentar en els rogles, els últims incidents entre blasquistes i catòlics, que va portar a l’arquebisbe a prohibir als seus fidels la lectura del diari El Pueblo, el descontent dels llauradors o la vaga general al port de València.
La supressió de l’arbitri municipal el mes de maig de 1901 va calmar, almenys momentàniament, el conflicte amb els llauradors. La Fira de Juliol, amb la novetat de la cavalcada d’El Coso Blanco -que tot cal dir-ho, però no és el moment- va ser un desastre, i un respir entre tant sobresalt. I mentre salguns conservadors i liberals dirimien les seues diferències en “duels d’honor”, el capità general Luis Pando, a petició de l’alcalde de València José Igual Torres, va accedir a l’enderrocament de l’ominosa torrassa de la Ciutadella, ordenada construir per Felip V en 1707, amb els seus canons apuntant al cor de la ciutat de València.
El que molts dels que hi ha en la fotografia ignoren és que davall de les llambordes del carrer Sant Ferran, cent anys arrere, van estar soterrats els veïns morts de la parròquia de Santa Caterina, perquè allí estava el seu fossar, paret amb paret al costat del de la parròquia de Sant Martí, fins que en 1804, seguint una Real Cèdula de 1787 de Carles III en la qual s’ordenava “la erradicación de todo enterramiento urbano y su traslado a un cementerio ventilado fuera de la población”, es va disposar el seu desmantellament i venda al major postor i ací es va fer “la reserva de terreno para una nueva vía entre el ámbito del mercado y la calle de San Vicente Mártir, que sería rotulada con el nombre de San Fernando.”
