1931 no només va ser un any políticament decisiu per a Espanya, sinó també per a la vida quotidiana de la ciutat de València. Unes eleccions, en principi municipals, es van convertir en un plebiscit entre monarquia i república com el mateix comte de Romanones presagiava. I no es va enganyar, el 14 d’abril de 1931 la República era proclamada en les principals ciutats de l’Estat. La vaga general de 48 hores i la revolta dels capitans Fermín Galán i Ángel García en desembre de l’any anterior evidenciaven la tensió social i política del moment. I mentrestant, l’almanac de Las Provincias comentava en l’inici del nou any, l’auge que estava prenent la Cena de las Uvas en hotels restaurants i fins i tot en cases particulars, el 7 de gener, l’òptic Luis Crumiere comunicava a l’alcalde el tancament del seu establiment en la plaça de Santa Caterina amb la finalitat que pogueren mamprendre’s les reformes de la plaça de la Reina. Febrer va donar a llum una nova sala teatral al carrer General Sanmartín, al qual van donar per nom Alkázar, amb l’estrena d’El Dragón del Patriarca de Maximilià Thous, amb una jove actriu anomenada Amparito Rivelles, i el dimarts 24 de març de 1931 el Palacio Blanco, comerç dedicat a la venda de roba blanca i gèneres de punt situat en la plaça de la Reina números 15 i 16, comunicava als seus clients en la premsa valenciana, el començament d’una “gran liquidación por derribo”. I és que, a punt de concloure’s la reforma de la plaça d’Emilio Castelar, l’ajuntament reprenia la de la plaça de la Reina.
Una llavors, xicoteta plaça triangular amb un vèrtex al carrer Sant Vicent, un altre en la de la Pau i el tercer al carrer de la Mar. Tres eren els projectes que es van plantejar, i els tres contemplaven la demolició de l’illa de cases existents entre el carrer de Saragossa i la de Campaners: el xicotet, de Federico Aymamí projectat feia vint anys, només aplegava fins a l’altura del carrer de la Mar; el mitjà, de Javier Goerlich, ampliava l’espai fins al carrer Borriol, amb dos particularitats, una nova avinguda partia del pont del Real desembocant en la plaça de la Reina i, com no era partidari de donar als monuments grans perspectives, que segons paraules seues diluyen y distraen la atención del espectador, s’obriria enfront del Micalet una altra xicoteta plaça que permetria admirar la simbólica torre, creando una perspectiva adecuada que concentrara en ella su mirada. Per a això, s’havia d’ampliar l’amplària del carrer del Micalet a vint metres i derrocar l’illa de cases existent entre el carrer Brodadors i Corregeria. El tercer projecte contemplava la plaça quasi tal com hui la coneixem, fins i tot més àmplia, perquè el carrer Saragossa desapareixia totalment quedant alineada a l’església de Santa Caterina. Finalment, en aquell moment, es va optar pel primer projecte, el xicotet.
Però anem a la fotografia, encara que els edificis de l’esquerra ja estaven fins i tot subhastats, els enderrocaments tardarien a arribar; el Palacio Blanco ja estava liquidant les seues existències i el dilluns 1 de juny inaugurava la seua nova botiga en el número 1 del carrer Sant Ferran en la recentment construïda Finca Martí, coneguda popularment per la del “Porquer”. La proclamació de la República el 14 d’abril, va tindre també conseqüències en el nomenclàtor de carrers de la ciutat, i una plaça dedicada a una reina, per molt consort que fora, tenia tots els números per a canviar de denominació. Aquell mateix dia, un grup de manifestants portant una escala de mà i un martell van destrossar la placa retoladora i van col·locar en el seu lloc un cartó amb el nom del capità García Hernández, un dels afusellats per la revolta de Jaca. I diversos van ser els noms proposats: de la República, Fermín Galán… però el que al final va prevaldre va ser el de Regió Valenciana.
Seguint amb la foto de José Lázaro Bayarri, crida l’atenció els locals socials de dos partits d’ideologies contraposades: a l’esquerra –paradoxalment– el de la Derecha Regional Valenciana, i a la dreta la Casa del Pueblo Radical. Llegim en La Correspondència de València del 15 d’abril d’aquell any que, en passar la banda de música del Regiment Guadalajara per davall del balcó de la Derecha Regional Valenciana, van demanar que es detingueruen hissant tot seguit una bandera republicana al costat de la Senyera, mentre la banda interpretava “La Marsellesa”. A la dreta de la fotografia són visibles també el comerç dedicat a la venda de màquines de cosir Singer, que oferia a més cursets gratuïts de costura, tall i brodat, i just al costat el Gran Café El Siglo, que feia cantonada amb el carrer de la Pau, que amenitzava musicalment i en directe els seus clients tots els dies, de 6 a 8 de la vesprada i de 10 a 12 de la nit amb “selectas composiciones de autores nacionales y extranjeros”.
El colp d’Estat del general Franco i la consegüent confrontació civil van paralitzar les obres de reforma de la plaça, obres que continuarien en la postguerra i que es prolongarien durant tres dècades i amb noves reformes que han arribat fins als nostres dies.
