“¡Pasen, señores pasen!… ¡Niños y melitares, una perra gorda! ¡Pasen, pero no pisen, la entrada es lo que se paga, la salida es gratis!” No resultava gens fàcil caminar entre aquell maremàgnum de gent que, inconscientment o no, tractava d’amagar les seues preocupacions entre vertiginosos carrusels, tómboles presumptament benèfiques, bombos i platerets anunciant absurds, quan no denigrants, espectacles… “¡Adelante señores, hay que ver a la mujer Cañamón… digo Cañón, la que pesa 140 kilos y ha despachado una corrida completa de maridos!”. Mentrestant, “la Reina de los aires, acróbata cromática de línea perfecta y rubia cabecita, y el Hércules, de pechos maternales, hombros cuadrados y cuello de gladiador romano”, donaven pas al “Hombre Serpiente, fino, flexible cual escurridiza y fantástica anguila escamada de brillante lentejuela” davall la carpa del Americaine Cirque, segons la premsa local, “el potentado de la Feria, creado por el señor Luis Corzana, a imagen y semejanza de los mejores circos del extranjero”. Llums, música, pujar, esvarar, xocar, girar, volar, baixar i tornar a pujar, llenya al mono i un bon tros de canyamel o una mesureta de dàtils de rameta perquè el cotó de sucre encara no s’havi inventat… és la Fira de Nadal.
Comentava el dramaturg Fausto Hernández Casajuana a la fi de 1924 que el circ era el termòmetre de l’estat d’ànim del poble i aquell any assenyalava tristesa i malestar. Eixe circ, i fins a quatre que estaven funcionant, era una atracció més dins de la fira de Nadal, com també ho eren els llibres d’ocasió i les tómboles que desplegaven els seus barracons, casetes i carpes sobre els solars que en 1917 havia deixat expedits la vella Estació del Nord al costat del carrer Amalio Gimeno, al’ctual Marqués de Sotelo. Eixe any, donat el decaïment de la Fira, el consistori va decidir no prorrogar-la fins a la festa de la Candelera com en anys anteriors; i també va ser l’últim en què es va celebrar allí. En novembre de 1925 es va traslladar el recinte firal a uns solars propietat d’una societat immobiliària darrere de la Plaça de Bous, la nova Estació del Nord i la Gran Via de Germanies aprofitant també la petjada que havien deixat les vies del ferrocarril a Barcelona en els actuals carrers de Castelló i General Sanmartín; este últim, i ara anem al comentari de la fotografia, ple de gent i flanquejat per dos fileres de casetes fins a la seua confluència amb les dos grans vies de Germanies a la dreta i Marqués del Túria a l’esquerra. A continuació, la llavors incipient avinguda Reina Victòria, hui Regne de València, urbanitzada fins al carrer Taquígraf Martí, per la qual cosa podem datar la imatge entre els anys 1928 a 1931 com a molt, ja que en 1932 es va traslladar a esta mateixa avinguda, però instal·lada des del carrer Almirall Cadarso fins al final. En la part superior dreta apunta el campanar de l’església de Sant Valer i Sant Vicent, així com l’inici del carrer Sevilla. Contrasta el comentari d’Hernández Casajuana amb l’animació i la bullícia que transmet la fotografia de l’estudi Barberá Masip-Desfilis en uns anys que marcaren profundament al nostre país.
No va començar amb bon peu la fira en la seua nova ubicació, tot es desenvolupava amb normalitat; el 22 de gener de 1926 a les 17:45 hores una sensació d’inquietud es va reflectir en el rostre del públic que contemplava les evolucions d’unes barquetes voladores. Alguna cosa no anava bé. De sobte, es desprén una de les cadenes que subjectava una d’elles i comença a balancejar-se perillosament. L’encarregat se n’adona i intenta detindre el carrusel. És inútil, la barqueta es desprén totalment i ix disparada cap a una horroritzada multitud que intenta posar-se fora de perill. Finalment, el carrusel, desequilibrat per la pèrdua de la barqueta, lentament es desploma cap a un costat amb gran estrèpit. Resultat, un xiquet, dos adolescents mortes i més d’una vintena de persones ferides de diversa consideració, les més greus ateses a l’hospital pels doctors José López Trigo i Alfredo Ferrer Peris. El jutge de guàrdia, Francisco Monterde Pastor, ordena l’ingrés a la presó del propietari de l’atracció, Manuel Mazón. L’any tampoc va acabar molt bé: el 26 de desembre un temporal amb vents huracanats, pluja i neu com fa anys que no es coneixien a València segons la premsa local, va causar enormes destrosses de les quals la Fira de Nadal no es va lliurar, malmetent atraccions, carpes, casetes i tot el que va arramblar al seu pas.
I el que no es veu: els nous edificis que poc després substituiran carrusels, carpes i tendetes, conformant els nous carrers projectats per l’abril de 1926, de Castelló, Alacant, Sogorb i Alcoi, tal com els coneixem hui dia, o quasi.
