A les darreries del segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós va impulsar l’elaboració d’una enciclopèdia de caràcter divulgatiu, Lo Crestià, a càrrec del franciscà gironí Francesc Eiximenis per tal d’oferir «sumàriament tot lo fonament de christianisme». Dels tretze llibres prevists només se’n van publicar, entre 1379 i 1392, els tres primers volums, dedicats a temes teològics i morals, i el dotzé.

Els capítols  357-395 del Dotzè del Crestià, tenien una certa independència temàtica perquè anaven dirigits a «aquells qui regiment tenen de la comunitat», per tal que  la pugen «bé e sàviament governar, regir e mantenir», ja que d’ells depén «la salut del poble». Eixos trenta-huit capítols, segregats del conjunt, van ser editats un segle més tard a la ciutat de València, el 1499, amb el nom de Regiment de la Cosa Pública i van ser dedicats als jurats de la ciutat capital del Regne.

De fet, en la portada de l’edició incunable (és a dir, anterior a 1501) del Regiment de la Cosa Pública, figura a la dreta Francesc Eiximenis, amb l’hàbit franciscà, que oferix el seu llibre als sis jurats de València; a l’esquerra, l’àngel custodi de la ciutat i regne de València, acompanyat a la seua esquerra per dos macers o funcionaris municipals portadors de la maça cerimonial com a representació del poder, la dignitat i l’autoritat municipal. Al centre, els sis jurats, que romanen agenollats davant de la porta gòtica dels Serrans de l’antiga muralla de València.

Els jurats eren magistrats municipals dels regnes de València, Mallorca i Aragó, i d’algunes ciutats del principat de Catalunya (com Girona, Vic o Vilafranca del Penedès), amb facultats rectores, executives de vigilància de la indústria i el comerç. En este sentit, cal dir que el càrrec de jurat equivalia al de cònsol (a Perpinyà), paer (a Lleida), conseller (a Barcelona) o procurador en altres ciutats catalanes (com Tortosa).

Doncs bé, els jurats de les viles i ciutats valencianes eren triats la vespra de Pentecosta, una data, per tant, de molta importància en el calendari civil valencià, és a dir, del Regne de València. Parlem-ne.

Indumentària d’un conseller de la ciutat de Barcelona, amb una gramalla escarlata, signe de la dignitat municipal

L’elecció dels jurats

El 13 de setembre de 1245 el rei Jaume I el Conqueridor va crear a Barcelona la institució foral valenciana relativa al govern municipal. I en crear els càrrecs de jurats va especificar, pel que fa a la seua durada en el càrrec, que “quorum administratio incipiat et finatur in festo Penthecostes“, és a dir que “la seua administració comença i acaba la festa de Pentecosta”. I la mateixa data seria la triada per a l’elecció dels diputats a les Corts del Regne de València.

Així, tal com ens ho recorda Jorge Payá, professor de Dret i investigador sobre el règim jurídic de l’aigua i dels regadius històrics tradicionals d’Alacant:

En les [eleccions a Corts] celebrades el 1417-1418, a les que participaren, entre altres, les viles de jurisdicció reial d’Alacant, Biar, Oriola i Xixona, s’acordà que els diputats del braç reial –que representaven les ciutats i viles de jurisdicció reial– elegirien cada tres anys els oficials que els succeirien en el càrrec. L’elecció, en este cas, es faria el dia de Pasqua de Pentecosta o Pasqua Granada, aprofitant que l’elecció dels càrrecs municipals es feia eixe dia. Anys després, en les ordenances atorgades el 1450 a l’aleshores encara vila d’Alacant per Joan II el Sense Fe (germà d’Alfons V el Magnànim i pare de Ferran II el Catòlic) es feia constar que «en la vigília de la festa de Pasqua de Cinquagesima [pels “cinquanta dies”] se acostume a fer elecció de jurats per tots. […] en 1477, Joan II, a petició dels procuradors de la vila d’Alacant, Guillem Bernat i Jaume Pasqual, autoritzà els alacantins a insacular els “officis de Justicia, Jurats, Mustaçaf, Çequier, Clavari e altres”, establint que “la dita insaculació se haia a fer daci a la vespra de Paschua granada primer vinent”. Aquesta data fou novament establida per Ferran II en 1479: “In extractione dictorum Juratorum ville nostre Aliquiantis facta die precedenti festum Pentecostes proxime preteritum”».

En els segles posteriors, aquesta data continuava marcant l’efemèride cívica de l’elecció dels representants civils.  Un exemple més de la integració agronòmico-religiosa-cívica que tan productiva ens ha sigut al llarg de la història.

Per posar-ne algun exemple més, i segons l’article que estem transcrivint,

La vespra de la Pasqua Granada o de Pentecosta, fou també la data establida pels habitants de les universitats de Mutxamel i Sant Joan i Benimagrell [l’Alacantí], en 1580 i 1593, per elegir els seus jurats, en nombre de tres, “cascun any en la vigília de Pasqua de Pentecostes per lo consell” d’estes poblacions». […] A les normes atorgades a la ciutat d’Alacant l’any 1600 per Felip III, s’establix que la “vespra de Pasqua de Espirit Sanct”, després de l’elecció dels jurats, es farà també, “per sort y redolí”, la del sobresequier, l’oficial per mitjà del qual el consell municipal exercia les seues competències en matèria de regs a l’horta de la ciutat.

D’este tema també se’n va fer ressò l’escriptor i polític Alfons Llorenç (Alcoi, 1951-València, 2024) en l’article “Jurats” publicat el 14 de maig del 2013 en la revista El Temps, en el qual recordava la importància que tenia la festa de la Pasqua Granada o Pentecosta per a determinats aspectes del “regiment de la cosa pública”:

Els dietaristes ho anoten, com a fet extraordinari quan no passava, quan no s’acomplia la rutina, la inèrcia institucional. Així mossèn Porcar ens assabenta que el 1624 “el dia de Pasqua de l’Esperit Sant, a les nou hores del matí encara no havia tret jurats nous per ço que lo dia enans i tota la nit fins a dita hora hi hagué gran avalot en lo Consell”. Calgué calmar ànims i aigües i “aprés dilluns següent (28 de maig), segon dia de Pasqua [Granada], juraren los nous jurats i a la vesprada anaren a besar les mans al senyor virrei i passejaren per Valéncia com és costum”. També l’any 1626 el “dissabte a 30 de maig [dates variables, com veiem], vespra de Pasqua de l’Esperit Sant [antigament era la vespra quan començava el nou dia], no varen traure los jurats per ço que n’hi havia quatre dels extrets impedits… lo dia de Pasqua entre dos i tres de la vesprada los varen traure”. Temps de crisis que van exclamar al cronista: “Déu los deixe ben governar, que està del tot oprimida la ciutat!”.

La Pentecosta era fita nacional i diada de la sobirania. La festa major anava unida a l’elecció en el Consell de Cent dels jurats i “in festo Penthecostes iurent”, com establia el 1283 el fur XXIX de Pere [I] el Gran. Eren sis; i d’acord amb el fur XXVIII [1329] d’Alfons I [el Benigne; I de Valéncia i IV d’Aragó], “sien los dos cavallers o generosos, e los quatre ciutadans”. El seu nom derivava del jurament que feien davant de la relíquia de sant Jordi, conservada a l’ajuntament del cap i casal. Creats el 1245 per Jaume I [el Conqueridor], els fixà en sis Pere I [el Gran; rei d’Aragó, de Valéncia, de Sicília, i comte de Barcelona] el 1278. Signe de la restauració del dret romà, que instaura una primerenca democràcia representativa, s’agermanen amb els cònsols perpinyanesos, els consellers barcelonins o el paers lleidatans. Fins el 8 de maig de 1707 regiren la ciutat i presidiren la república de mercaders que fou el Regne, essent, segons Eiximenis, “ulls del bé comú, vida de la terra, bellea de les lleis, raïl de justícia, lligament de pau, cor, cap e honor de tot lo poble».

Representants de la ciutat de Valéncia, del braç o estament de les ciutats i viles reials del Regne de València. Al capdamunt, l’Àngel Custodi de la ciutat i el Regne de València (Joan Sarinyena, 1592, Sala Nova del Palau de la Generalitat)

.

En qualsevol cas, deu dies després de l’elecció, els nous jurats desfilaven al final de la processó de la gran festa del Corpus, del Corpus Christi, i abillats amb la gramalla, una vestidura talar (que arribava als talons) d’ús cerimonial pròpia del càrrec, tant dels jurats de València com dels consellers de Barcelona i dels membres del Gran i General Consell de Mallorca, sempre com a símbol de la dignitat municipal.

Una identificació honorífica que va ser prohibida pels reials decrets d’abolició dels Furs de València de 1707, que, en unificar i subsumir tot l’entramat jurídic a “las leyes de Castilla”, ordenava que els regidors anaren vestits de negre i sense gramalles, el signe de la dignitat i poder municipal.

La seda i les gramalles

El primer article dedicat a la Pentecosta acabava dient:

Un diumenge ben especial, el de Pentecosta, en el qual el color litúrgic és el vermell, tant en les vestimentes sacerdotals com en les robes que ornen els altars; una mena d’al·lusió a les llengües de foc celestial que es van posar sobre els caps del assistents a la primera reunió dels apòstols, parents i deixebles de Jesús que va tindre lloc a Jerusalem cinquanta dies després de la seua resurrecció. Eixe color, roig, vermell o carmesí, ha tingut rellevància litúrgica i religiosa, sí, però també civil, ja que era el que havien de lluir els jurats de les ciutats del Regne quan, per Pentecosta, juraven els càrrecs.

Eixos vestits cerimonials, les gramalles, que els jurats es posaven per damunt de la roba, estaven confeccionades en seda de domàs de color carmesí, escarlata, una tonalitat del vermell que tendix lleugerament al color taronja pràcticament idèntic des d’un punt de vista cromàtic al dels actuals cardenals. Ambdós components, el tint i la seda eren alguns dels fonaments de l’economia valenciana.

D’una banda, el tint s’obtenia d’un insecte, una cotxinilla (Kermes ilicis o K. vermilio), que en àrab es deia quermes  (> carmesí) paràsita de les abundants coscolles (Quercus coccifera); el seu aspecte esfèric, com si fora un granet, va fer que se li diguera ‘grana’ i el tint obtingut ‘granat’. De fet, a l’Alcoià hi ha una serra, ‘la Grana’ que al·ludeix a l’abundància de coscolla infectada per eixe insecte.

I pel que fa a la seda, se sap que a partir de l’arribada a València en el segle XIV d’artesans seders genovesos i el seu velluto (seda, vellut) la ciutat es va convertir en un gran centre seder al voltant del barri dels Velluters,  símbol del seu estatus, els velluters van arribar a fundar una confraria (1477), la de Sant Jeroni, dedicada a qui era considerat el primer cardenal de l’Església, sovint representat amb un vestit de seda escarlata.

En relació amb això, cal dir que de les múltiples variants de sedes, algunes rebien el nom de la ciutat on havien sigut ideades, com ara la gasa (de Gaza, Canaan), musselina (de Mossul, Irak), baldaquí (de Baldac/Bagdad, Irak), o domàs (de Domasc/Damasc, Síria). I justament eixos domasos, i de color escarlata, eren els que es feien servir per confeccionar les gramalles dels jurats valencians. Unes gramalles que simbolitzaven la importància del municipalisme valencià, per la qual cosa apareixen en molts dels retrats col·lectius com a manifestació de l’orgull de les seues institucions d’autogovern.

En este mateix sentit, destaquen les pintures de la Sala Nova del Palau de la Generalitat, de Joan de Sarinyena, i l’obra del pintor contestà Jeroni Jacint Espinosa.

‘La Immaculada amb els jurats de València’ (Jacint Espinosa, 1662, Museu de Belles Arts de València)

També podem vore reflectit eixa afirmació municipalista en una de les pintures a l’oli de Juan Conchillos Falcó (València 1641-1711) que es troben en el cambril del monestir de la Santa Faç, bastit a instàncies del Consell de la ciutat d’Alacant. En una d’elles es descriu el miracle de les tres façs, el dilluns 25 de març de 1489, esdevingut durant la predicació del franciscà Benet de València prop de l’ermita dels Àngels (en el barri homònim de la ciutat) i al costat del pi sant. Segons la tradició, la imatge de la Santa Faç que va alçar el frare mendicant es va triplicar i les rèpliques van ascendir al cel en presència d’una multitud. En la pintura apareixen alguns dels jurats de la ciutat per deixar constància de l’aspiració consistorial a la propietat de la relíquia i el monestir. I els jurats van abillats, com no!, amb la gramalla escarlata pròpia de la dignitat municipal. Com en tantes ocasions, natura, cultura i religió poden anar unides tan inextricablement com en els millors casos poden estar-ho la raó i l’emoció.

‘Miracle de les tres façs’ (Juan Conchillos Falcó, c. 1680, Monestir de la Santa Faç d’Alacant)

‘MirEls consellers de la ciutat d’Alacant (Juan Conchillos Falcó, c. 1680, Monestir de la Santa Faç d’Alacant)