Esta fotografia correspon a una de la sèrie de sis que Jules Ainaud, per encàrrec de Jean Laurent, va prendre de la façana septentrional de la ciutat de València en 1870 des de l’alt de l’antic convent de Sant Pius V, llavors Hospital Militar i hui dia Museu de Belles arts. A través d’un dels ulls del pont de la Trinitat, discorre mansament el riu Túria, en aparença gens sospitós de provocar catastròfiques conseqüències quan s’enfurix. Encara que este pont data de 1520, anteriorment hi hagué uns altres d’efímera existència, possiblement de maçoneria o de fusta. Era l’entrada natural pel Cardo Maximus a la Valentia romana, d’aquells que des del nord venien per la Via Augusta. O ja, en temps posteriors, a la Madina al Turab, la Balansiya musulmana, a través del portal de la Fulla (Bab Al-Warraq). No en va, el primer nom amb què es va conéixer el pont llaurat en pedra va ser, el dels Catalans.
Despullada València de les seues muralles cinc anys abans, en 1865, la ciutat mostra la seua nua i atrotinada façana septentrional, una panoràmica que res té a vore amb l’esplèndida vista que, anys arrere oferia al viatger que arribava, bé pel camí d’Alboraia, bé pel de Morvedre, a la ciutat. Només trenquen la mediocritat del paisatge els campanars que apunten entre teulades i terrats, com el de Sant Llorenç, darrere de la façana posterior del palau dels Borja, actual seu de les Corts Valencianes, o el de Sant Bertomeu, actualment únic vestigi de l’església homònima derrocada en 1944, i al qual li falta la rematada superior, ja que el campanar també estava destinat a la demolició; afortunadament, la intervenció de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, va evitar la seua desaparició completa.
Però tornem a la fotografia: a la baixada del pont de la Trinitat i a l’entrada del carrer del Salvador, es distingix un vell casalot, conegut com la Botiga de la Balda, un antic magatzem de gra que des de mitjan segle XVIII fins a 1834 va acollir intermitentment representacions teatrals, balls, sarsueles i fins i tot òperes, mentre es concloïen les inacabables obres de construcció del Teatre Principal de València. I encara que el local, evidentment no reunia les condicions d’una sala de teatre, es va habilitar al pati, una vintena de files amb setze butaques cadascuna, llotges, una galeria amb cadires per a les dones, fins i tot un espai per a la tramoia i un fossat per als músics, per a les representacions d’òpera.
Mentrestant, pel 1870 la ciutat tornava a una aparent normalitat després dels intents revolucionaris d’acabar amb un sistema caduc i corrupte. N’Amadeu de Savoia, un rei que no convencia a ningú, però triat per decisió parlamentària, va regnar Espanya per poc temps. La seua abdicació va donar pas a una efímera Primera República i esta a la Restauració borbònica. La vida, com el vell Túria, continuava fluint, això sí, a vegades amb algun sobresalt.
