Hi ha ritus i tradicions religioses que a causa del seu arrelament al poble van més enllà d’allò merament místic, fervorós o devot, convertint-se en un acte social en el qual participa la gent independentment de la seua implicació religiosa. Podia ser el cas a València del Corpus –la Festa Grossa–, l’Ofrena, o les celebracions de la Setmana Santa i Pasqua. I és que a vegades separar allò religiós d’allò profà és tasca complicada, quan no impossible, mes tenint en compte les arrels profanes que moltes d’elles tenen.
En esta fotografia d’Enrique Desfilis, nebot de Vicente Barberá Masip, se’ns mostra la plaça de la Mare de Déu en el moment del Toc de Glòria, toc que es feia no el Diumenge de Resurrecció, com segons de la lògica cristiana podria deduir-se, sinó la seua vespra, el Dissabte Sant. Fins a abans de la reforma litúrgica de la Setmana Santa introduïda pel papa Pius XII en la dècada de 1950, la resurrecció de Jesucrist es commemorava en el matí del dissabte, conegut com a Dissabte de Glòria. Des del dijous anterior havia estat prohibit el trànsit rodat pels carrers de València, així com la representació de qualsevol espectacle profà i l’execució o emissió de tota música que no fora religiosa. Però el dissabte, a les deu del matí, un volteig de campanes de la Seu, al qual s’unien les de la resta de parròquies, trencava el silenci i l’austeritat que des del Dijous Sant s’observava. Es soltaven desenes de coloms blancs, amb traques i l’alegre so del tabalet i la dolçaina.
Era tradició antiga, que fematers i llauradors de l’horta que havien estat esperant davant la porta de Serrans, el toc del Resurrexit de la Catedral, entraren en tromba amb les seues engalanades cavalleries i els seus carros replets de productes de l’horta cap a la plaça de la Mare de Déu. A principi de segle XX esta tradició es va institucionalitzar, creant-se una associació promoguda entre altres, pels regidors Ricardo Serrano i Enrique Burriel, amb el nom d’Els Gloriosos, una associació que premiava al carreter que primer arribava a la plaça, amb un collet i un medalló que cavall i carreter exhibien orgullosament, i el sorteig de mones de pasqua, llonganisses, catxerulos i llepolies entre els inscrits en l’associació, cosa que podien fer eixe mateix dia, previ pagament d’una pesseta a l’encarregat de recaptar fons.
Però, tornant a la fotografia, crida l’atenció enmig de la gentada la presència d’un tramvia i un parell de cotxes, en un dia en què tradicionalment el trànsit rodat no estava permés, i és que estem a 31 de març de 1934, a punt de complir-se el tercer aniversari de la proclamació de la Segona República; els temps han canviat, l’església ha perdut el seu paper hegemònic en una societat no subjecta a místiques imposicions, que es pretén més lliure i democràtica. La premsa conservadora, de fet, es queixava de la falta de suports institucionals i subvencions municipals a la tradició, mentre que la republicana d’esquerres es lamentava que en les emissores d’Unión Radio, durant tot el Divendres Sant, no només van estar radiant música sacra tot el dia, sinó que a més van prescindir de l’himne nacional al final de les emissions.
Respecte d’açò últim, cal aclarir que en realitat ni durant la Primera, ni durant la Segona República, hi hagué un himne oficial ni de l’Estat ni de la República. Això sí, l’Himne de Riego era extraoficialment el seu himne, com a vegades també ho va ser la Marsellesa; però cal no oblidar que este himne sí que va ser un himne oficial, tot i que de la monarquia constitucional, en el període liberal entre 1820 a 1823. Hi hagué molts intents d’oficialitzar-ne algun, com per exemple un “Himno de la República Española” amb música de Lan Adomián i lletra de Miguel Hernández i Margarita Nelken, o el “Canto Rural a España” sobre un poema de Manuel Machado musicat per Oscar Esplá; fins i tot diverses adaptacions de “La Marsellesa”, com l’efectuada en català per Anselm Clavé. Però cap d’elles va arribar a bon port.
Pel que fa a la primavera de 1934, la tensió no sols es palpava en els mitjans de comunicació i la vaga que des de diversos dies portaven a terme els treballadors d’Hidroelèctrica amb algun atemptat a pals elèctrics, secundada pels treballadors de la Companyia de Gas i Electricitat, o l’aparició d’una pancarta aquell mateix Dissabte de Gloria en el pedestal de l’estàtua del Rei En Jaume amb la inscripció “Arriba España. Viva el Fascio”, no presagiaven res de bo. Encara així, aquell matí el riu Túria es va omplir de càntics, balls, milotxes i unes desbordants ganes de viure.
I el que no es veu en la foto, el quiosc per a la La Buena Prensa que hi havia a la dreta de la Porta dels Apòstols de la Catedra, una paradeta afavorida per la Baronessa de Llaurí i diverses dames d’Acción Catòlica, en la qual es venien revistes i llibres de continguts exclusivament religiosos, o siga premsa “de la bona”, i que va estar funcionant des de 1927 fins a setembre de 1931, però que, després de diverses denúncies per atemptat al patrimoni artístic i cultural de la ciutat, va ser desmantellat.
