Capella de Ministrers ha publicat Alegoría del amor, un treball discogràfic en el qual la formació, dirigida per Carles Magraner, inclou una selecció de peces renaixentistes del Cançoner del duc de Calàbria amb obres a dos i tres veus, algunes d’elles instrumentals, que es configuren com a exercicis de composició al voltant dels modes gregorians. El disc, que inclou setze peces, és el número 69 d’un grup musical amb 37 anys de trajectòria artística i que és considerat com un referent estatal i internacional de la música històrica.
El cançoner va ser recopilat en la cort del virrei Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, i la virreina Germana de Foix, a València, publicat a Venècia en 1556 per Girolamo Scotto, un dels impressors més coneguts de la seua època; i va ser trobat pel musicòleg, crític musical, compositor i diplomàtic espanyol Rafael Mitjana a la biblioteca de la Universitat d’Uppsala, a Suècia, en 1907. Es tracta d’una obra de xicoteta grandària i, a diferència del costum de l’època, no conté dedicatòria ni pròleg, cosa que fa difícil conéixer les circumstàncies en què es va realitzar la recopilació.
El musicòleg Francesc Villanueva exposa en el llibret que “encara que la historiografia ha dedicat moltes pàgines a esta recopilació musical, diverses són les incògnites que encara persistixen entorn de la seua gestació“, i destaca que “hi ha un consens generalitzat a vincular el seu repertori amb eixe gran focus cultural que va ser la cort virregnal valenciana dels ducs de Calàbria. Esta connexió va ser establida en 1958 pel filòleg Josep Romeu, qui per esta raó va rebatejar la col·lecció amb el nom de Cançoner del duc de Calàbria, que conviu en el present amb el de Cançoner d’Uppsala“. El doctor per la Universitat Politècnica de València considera que els virreis del regne valencià “van crear l’escenari perfecte per a que el Palau del Real es convertira en un centre on van florir les lletres i la música a la calor de les concorregudes trobades aristocràtiques“. La seua afició a la música “va motivar el manteniment d’un grup estable de músics d’excepcional magnitud i qualitat, només comparable amb el del mateix emperador Carles V“.
Villanueva assenyala que el cançoner “només ens proporciona el nom del compositor d’una de les peces, el flamenc Nicolás Gombert” però concordances musicals amb altres fonts “també permeten identificar com a autors a dos mestres de la capella del duc, Pedro de Pastrana i Bartolomé Cárceres, i a un tercer músic, Mateu Fletxa“. Un altre dels compositors “és el celebèrrim Cristóbal de Morals, la presència dels quals a València no està provada, encara que la seua titulada Missa Valenciana i la seua presència al costat de Pastrana i Fletxa en els dos últims fascicles del denominat Cançoner de Barcelona podrien constituir indicis d’això“. L’expert considera que “el disc és una esplèndida oportunitat per a explorar eixa cara més oculta del famós Cançoner d’Uppsala i gaudir dels tresors que conté“.
Per la seua part, Carles Magraner assegura que l’agrupació està “molt satisfeta amb este treball que culmina un intens treball de recerca i recuperació del patrimoni musical valencià i espanyol en el Renaixement“. El violagambista i musicòleg remarca que “el disc és un testimoniatge més de l’objectiu que perseguix Capella de Ministrers en la recuperació i difusió d’este llegat que per la seua rellevància donem a conéixer, i que esperem que siga del gust d’aficionats i melòmans“. Magraner (viola d’arc) ha comptat amb Beatriz Lafont (soprano), Fernando Marín (viola d’arc) i Robert Cases (viola de mà i guitarra renaixentista) per a este cedé, gravat en l’església Santa Maria de Requena, que es distribuïx en més de 28 països i en nombroses plataformes de tot el món.
