El passat 25 de març el Consell Valencià de Cultura (CVC) va reconéixer huit dones pel seu treball en la lluita per la igualtat de gènere: a la compositora i intèrpret de música tradicional Maribel Crespo; l’escultora i catedràtica d’Escultura de la UPV Maribel Domènech; la periodista i comunicadora Amàlia Garrigós; a tres pioneres en les seues professions com Marina Gisbert en medicina legal i forense, Pilar Larriba en voleibol professional i María Ángeles Lluch, primera catedràtica en l’ETSII de la UPV; a més de la fundadora dels servicis d’activitats socioculturals de la UJI, María Ángeles López Sierra, i la filòloga especialista en llenguatge inclusiu, Teresa Meana Suárez.

Un dels moments més emotius de l’acte va ser el discurs de recepció de la periodista Amàlia Garrigós. En una intervenció marcada per la memòria personal i el compromís col·lectiu, Garrigós va convertir l’agraïment en una reivindicació profunda de la llengua, la cultura i el paper de les dones en els mitjans de comunicació. De fet, la seua intervenció no es va limitar a un relat professional, sinó que va teixir un discurs íntim i simbòlic que connectà l’experiència personal amb la identitat col·lectiva. En este sentit, un dels eixos centrals del discurs va ser la figura de sa mare, a qui va dedicar bona part de les seues paraules. Garrigós la va evocar com a referent vital i com a transmissora d’uns valors que han marcat la seua trajectòria, especialment en relació amb la llengua i la dignitat cultural, una apel·lació a la memòria familiar es va convertir en una metàfora de totes aquelles dones anònimes que han sostingut, sovint des de l’ombra, la continuïtat lingüística i cultural.

La llengua valenciana va ocupar també un lloc central en la seua intervenció. Garrigós la va defensar com a ferramenta de cohesió, d’expressió i de resistència, recordant les dificultats històriques per a la seua normalització en l’àmbit mediàtic. Així, va reivindicar el dret a informar i comunicar en la pròpia llengua com una qüestió de justícia i de qualitat democràtica. En relació amb això, la ràdio, el mitjà que ha definit bona part de la seua trajectòria, va ser un altre dels pilars del discurs. Garrigós va posar en valor la seua capacitat de crear comunitat i de donar veu a realitats diverses, destacant el paper que ha tingut en la difusió de la cultura i en la construcció d’un espai comunicatiu propi. La ràdio apareix d’esta manera com un instrument clau per a la vertebració social i cultural del país i del poble.

Finalment, la música va emergir com un element transversal, lligat tant a l’emoció com a la identitat. Garrigós la va presentar com una forma d’expressió que acompanya i reforça els vincles col·lectius, i que també ha tingut un paper destacat en la seua carrera professional. Amb un to sincer i reflexiu, el discurs va sintetitzar una vida dedicada al periodisme, però també una manera d’entendre la cultura com a espai de resistència i de construcció compartida. En el marc d’un homenatge a huit dones referents, les paraules de Garrigós van ressonar com una crida a continuar defensant la igualtat, la llengua i la memòria: