En la molt interessant i recent tesi doctoral de l’historiador Javier Fajardo, Construcció i evolució de les identitats nacionals premodernes a la Corona d’Aragó baixmedieval (s. XIII-XVI) (Universitat de València, 2024), s’ha aportat per primera vegada un document del segle XV que confirma plenament el que ja vam tractar de demostrar Ferran Esquilache, Ramon J. Pujades i jo mateix a partir de molta altra documentació posterior i de l’evidència gràfica de les cartes portolanes. La seqüència ja ens pareixia molt clara fa una quinzena d’anys: entre 1364 i 1366 Pere el Cerimoniós concedí a la ciutat de València el privilegi d’afegir la corona reial com a distintiu de les seues armes; en 1377 el Consell municipal ordenà uniformitzar els seus segells amb les barres i l’afegit de la corona; i entre 1399 i 1426 el senyal de la ciutat de València comença a aparéixer en les cartes portolanes amb la corona i la franja atzur de fons.
Ara el nou document aportat per Fajardo rebla el clau, ja que en una carta notarial de pagament del 20 de juny de 1436 –conservada en l’Arxiu Municipal de València, Protocols notarials, Joan de Santfeliu, 4/5, fol. 41v– el perpunter Jaume Fillol i el pintor Berenguer Mateu reconeixen haver rebut 754 sous i 4 diners de part del clavari de la pecúnia comuna de la ciutat de València “pro salario et laboribus nostris faciendi duos ‘standarts reals ab corona groga e camper blau dalt’ et duas lanceas cum ferreas ad oppus centum sociorum de ballesta quos dicta civitas mittit ad serenissimum dominum nostrem regem in regno Neapolis pro custodienda persona sua”. És a dir, que per a acompanyar el Centenar de la Ploma –els cent socis de ballesta–, la milícia permanent de la ciutat que el Consell municipal va enviar al Regne de Nàpols per a custodiar la persona d’Alfons el Magnànim, es van elaborar dos estendards reials –amb l’ensenya de les quatre barres dels reis d’Aragó– rematats amb “corona groga e camper blau dalt”. Com indica l’autor de la tesi: “Literalment, les senyeres tal com apareixen en els portolans de la primera meitat del segle XV”.
Per tant, per terra, mar i aire és ben evident que la bandera que representava la ciutat de València ja des del Segle d’Or va ser la conformada per les barres reials amb la corona i la franja blava, tal com ha arribat fins als nostres dies, més de sis-cents anys després. En qualsevol cas, com ja déiem llavors, més enllà de la qüestió erudita –que també deixa clar que no hi hagué mai cap bandera històrica oficial del conjunt del Regne de València, sinó ensenyes reials, municipals, estamentals, etc.–, allò realment important era trobar una bandera contemporània que no només poguera representar el conjunt dels valencians, sinó també la seua valencianitat històrica i de futur en tots els àmbits.
El primer valencianisme, el de la primera mitat del segle XX, forjat al Cap i Casal, no tingué dubtes a fer de l’ensenya històrica de la ciutat el símbol representatiu de tots els valencians i les seues esperances col·lectives dins d’un procés de construcció nacional pròpia, com tan bé representa el famós cartell de Dubón per a Esquerra Valenciana en 1937, poc abans de la desfeta imposada pel règim franquista. El valencianisme majoritari posterior, el dels anys 60-70, impulsat fonamentalment des de les comarques, trià com a ensenya la quadribarrada reial nua, sense rastre de blau ni de corona, en consonància amb el seu nou enfocament nacional, vinculat a la catalanitat.
En l’actualitat, dins del valencianisme sociològic d’ampli espectre les dos opcions coexistixen, amb notables diferències segons zones, generacions, ideologies o projectes nacionals de fons, i esta indefinició no ajuda ni de bon tros a l’eixamplament del mateix moviment valencianista. En qualsevol cas, més enllà del blau en la senyera, i de la seua defensa apassionada o discussió visceral, allò realment important són els mínims que es poden exigir en l’actuació de qualsevol persona o col·lectiu que diga apostar per la causa valenciana, com ara: la lluita constant pel benestar del conjunt del poble valencià; la cohesió i la vertebració de tots els ciutadans valencians per tal d’aconseguir una veu col·lectiva que siga suficientment forta per a assolir els interessos propis; o l’impuls del valencià i la cultura valenciana com a llengua i cultura històriques, actuals i de futur dels valencians, un dels pilars bàsics i fonamentals de la valencianitat.
En el camp polític, durant molt de temps vam pensar que la lògica perversa d’un sistema de partits valencians amb seu a Madrid ens condemnava a un nul impuls públic real i efectiu d’eixos mínims. Amb posterioritat, no obstant, l’ascens d’un partit amb principis valencianistes i amb representants polítics i càrrecs de govern durant vora més d’una dècada, tampoc ha insuflat moltes més esperances al respecte: l’impuls públic real i efectiu d’eixos mínims ha sigut i continua sent clarament insuficient. Per a tots els que creiem en eixos mínims valencianistes, doncs, no ens queda una altra que continuar exigint-los als representants polítics de tots els partits i continuar lluitant per ells en el nostre dia a dia i en tots els camps, molt més enllà del color de les banderes.
Foto portada: cartell d’Esquerra Valenciana, obra de Lluís Dubón | 2a: Detall documental del text citat: “e camper blau dalt” (4a línia).
