Un dia Josep Piera em digué que l’Espanya pata negra tenia el costum de, cada cert temps, convertir part de la seua intel·lectualitat activa en víctima col·lateral d’alguna expulsió massiva. Piera no emprà eixa paraula, clar, sinó alguna altra de molt més poètica i alhora de sobretaula. No importa. El fet és que parlava dels jueus en 1492, dels jesuïtes en 1767, dels liberals en el segle XIX o dels perdedors de la guerra del 36. D’estes quatre onades de damnificats Por Dios, por la Patria y el Rey, potser la més oblidada siga la segona. L’orde dels jesuïtes fou bandejat un dia per Carles III de tots els seus dominis per haver acumulat massa poder, massa supèrbia i massa obediència al papa de Roma. O això pensava el rei i pensaven molts altres, inclosos els il·lustrats i inclòs Gregori Mayans, que comprovà més tard que aquella mesura tampoc no solucionava res.
El cas és que la nit del 31 de març de 1767 tocaren a les portes dels diversos centres de l’orde repartits pel món i també pel ja abolit Regne de València. Venien a dir-los que feren les maletes, perquè hi havia un vaixell esperant-los. Cent noranta jesuïtes embarcaren i començaren una ruta que inclogué una estada miserable en l’illa de Còrsega i un periple posterior per Itàlia… fins a Roma. En total, quaranta-nou anys pegant bacs, perquè en 1816 foren readmesos per la Corona. Llavors alguns ja s’havien mort, clar. Després de tot, cinc dècades són moltes dècades. El fet és que el drama humà que implicà tot allò no sol centrar els estudis sobre el tema i és precisament açò el que ha volgut suplir l’obra de Francesc J. Monjo Dalmau, Desterrats per ordre de Carles III: El llarg exili dels jesuïtes valencians (PUV, 2023). És a dir, posar llum en el costat humà de l’assumpte. Sense negligir el context històric i cultural o les raons i conseqüències globals de l’expulsió, intenta acostar-se a les històries d’aquells pobres desgraciats.
N’hi ha de fabuloses, com la de l’eruditíssim Joan Andrés, que arribà a director de la Biblioteca Reial de Nàpols i que publicà una meravellosa història de la literatura universal… inclosa l’escrita en valencià –dins de la provençal, com era costum–. Aquells jesuïtes, al capdavall, oferiren en alguns punts una miqueta més d’espai a la llengua que el que l’època li concedia. No n’era molt. Els seus idiomes de cultura –com els de la resta de l’elit de l’època– eren sobretot el llatí, el grec i el castellà, però sempre inclogueren la cultura valenciana i catalana dins del còmput hispànic. Ho feu Andrés i ho feren altres. Monjo Dalmau destaca també la facilitat per a integrar-se i aprendre italià de la majoria d’ells, valencianoparlants com eren, a diferència dels castellans i el seu acostumat monolingüisme imperialista. Tot açò i molt més es pot trobar en un estudi contundent, detallat i exhaustiu, que és també, però, la narració d’un drama col·lectiu sovint oblidat, però tantes vegades repetit. Convindria prendre’n nota, per cert, vist l’actual transcurs dels esdeveniments a Europa.
Desterrats per ordre de Carles III — Francesc J. Monjo i Dalmau
PUV (2023) | 436 pàgs | 24,50€
Foto portada: Expulsió i embarcament dels jesuïtes el 31 de marzo de 1767 / BNF.
