La riuada de 1897 des del pont de Sant Josep, a color

by | 21/11/2024

Va ser la més greu del Túria al seu pas per la ciutat de València a finals del segle XIX
Temps de lectura: 3 minuts

Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa, si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre”. Quanta veritat hi ha en estos versos de la cançó de Raimon, però desgraciadament i tal com van les coses, si no posem remei, estos infortunis –lluny de disminuir i la tossuda realitat ens ho advertix– aniran a més. Però anem a la fotografia. El primer que crida l’atenció és la gentada, no només en els murs del riu, sinó també en el pont de Sant Josep; i si ens fixem en ell, pareixen distingir-se fins i tot xiquets. Imprudència? Falta d’informació? Pot ser. Hui en dia esta falta de prevenció, causada per la desinformació, seria o semblaria impossible, o almenys improbable; o no, perquè la realitat, com hem dit, és a voltes molt tossuda.

Que l’aparentment afable i discret riu Túria se n’isca de mare amb certa freqüència, ho sabem els habitants de la ciutat de València des que decidírem fixar les nostres arrels en esta planura al·luvial fa més de dos mil anys. En este sentit, les successives muralles de la ciutat han servit de contenció contra qualsevol incursió externa, sobretot d’un indesitjat agressor, però també, en el nostre cas, contra els rampells i els desordes del pare Túria, condicionats, això sí, per altres factors com la climatologia, l’orografia o l’alteració del terreny amb finalitats no sempre concordes amb el bé comú.

El cronista Francesc Almela i Vives documentà des de 1321 fins a 1949, vint-i-dos desbordaments, onze crescudes del riu i quinze notícies referents a diverses inundacions. La primera d’elles la referí l’arxiver Manuel Carboneres en el seu Nomenclator de las puertas, calles y plazas de Valencia, i va  sobrevindre un 16 d’octubre de 1321, segons consta detalladament el Manual de Consells de la ciutat d’eixe mateix any. Els danys causats van ser enormes: “alcuns ponts, murs o barbacanes de la Ciutat són declinats e enderrocats” i, per tal de previndre robatoris i saquejos, els jurats establiren que: “null hom o fembra… no gos pendre pedres, argamassa, terra, rajola, fusta de ponts, murs o barbacanes de la ciutat… e qui contrafarà, pagarà per pena LX sous per quantes vegades contrafarà.” I a penes set anys després, el 28 de setembre de 1328, una nova riuada va causar encara més danys materials i abundants víctimes tant a la ciutat com en les hortes circumdants.

Per a evitar futurs desastres, el Consell municipal ordenà la neteja de tots els valls, séquies i clavegueres: “que·ls dits valls sien escombrats e semblantment les dites mares matjors en els quals discorren les filloles dels albellons de la ciutat”. Cal recordar que fins a 1356 no van començar les obres de la nova i gran muralla que abastaria tots els ravals que fins llavors estaven fora de la ciutat musulmana, com Roteros, la Xerea o la Boatella, exposats de manera inclement a qualsevol desbordament del Túria. D’altra banda, els tres ponts que comunicaven les dos ribes: el dels Serrans, la Trinitat –també dit dels Catalans– i el Real –que unia el Temple amb el Palau Reial– eren molt frévols i vulnerables a la fúria de les aigües perquè, encara que els pilars foren de pedra o morter, la plataforma molt possiblement era de fusta.

Però tornem a la fotografia i al pont de Sant Josep, conegut també com el Pont Nou, tot i tindre més de quatre segles d’existència, ja que va ser l’últim dels ponts històrics a construir-se, entre el 1604 i el 1607, per a comunicar el poblat de Campanar amb la ciutat de València; l’últim a fer-se, però des d’aleshores el primer a rebre l’ímpetu de les aigües. Possiblement Antonio García, autor d’esta fotografia, la prenguera el 9 d’octubre de 1897, vespra de la catastròfica riuada del sendemà; aquell dia previ el riu ja es va desbordar per certs punts, de manera que alguns carrers, que no comptaven ja amb la defensa de les muralles –enderrocades una trentena d’anys abans–, van quedar anegats.

Segons la premsa local, la matinada del dimecres 10 d’octubre va ser tempestuosa i un vent huracanat assotava la ciutat, mentres una pluja copiosíssima convertia els carrers en rius. A les set i mitja del matí va començar la gent a amuntonar-se a  les baranes del riu, mentres les aigües marrons descendien furioses arrossegant tot el que trobaven al seu pas. Canyes, arbres, cadires, quadros, portes, ovelles, cavalls, gent desesperada agarrada al que podia, o fins i tot, segons explicava un diari, una barraca sencera i “tres ocas que muy arrogantes llegaron hasta el citado puente”. La vida i la mort desapareixien, en una macabra cavalcada, pels cada vegada més obstruïts ulls del pont, davall d’un cel paradoxalment ras i en calma.

I el que no es veu en la fotografia: el Pont de Fusta arrossegat completament per les aigües, una vegada més, i estavellant-se estrepitosament contra el de la Trinitat.

Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.

Xavier Oms (València, 1947), qui ha colorejat i comentat esta fotografia, és un dels impulsors de l’Associació Cultural Remember València i ha publicat els llibres València des del tramvia no és la mateixa (2016) i València, la memòria acolorida (2023).

Et pot interessar

Fills de la riuada

Fills de la riuada

Un repàs històric per les riuades i la influència que han tingut en el poble valencià