Darrerament, la figura de Joan de Joanes ha suscitat nous acostaments historiogràfics que han tornat a posar d’actualitat la seua obra, encara que la seua pintura, veritablement excelsa en ocasions (com sol passar amb altres grans artistes), ja havia estat reconeguda de manera ininterrompuda des del segle XVI, el temps en el qual va viure i quan es convertí en un dels grans creadors plàstics dels inicis del Segle d’Or de la pintura espanyola. Així ho recordava, entre altres literats reeixits, el mateix Lope de Vega en un dels seus sonets.
Joan Vicent Macip Navarro, com s’anomenava Joan de Joanes, va nàixer probablement en els primers compassos del Cinc-cents, molt probablement a Andilla, i visqué fins a l’edat de senectut, quan faltà a Bocairent el 21 de desembre de 1579, mentre executava amb el seu taller el darrer encàrrec que es va comprometre a realitzar: les pintures del retaule major de l’església de l’Assumpció de Nostra Senyora d’eixa vila de la Vall d’Albaida.
Malauradament, la quantiosa obra que d’ell es conserva, primer com a col·laborador de son pare, Vicent Macip, després com a titular de l’obrador heretat i posteriorment amb la progressiva intervenció del seu fill, Vicent Macip Comes, no es correspon amb l’escassa informació documental referida al seu periple vital, sobretot el professional, cosa que ha conduït a confusions hui convincentment aclarides i a una certa dificultat per a classificar cronològicament la seua vasta producció. Tanmateix, els progressos en el seu coneixement són evidents, el que ha permés ressituar-lo en el lloc privilegiat que, per mèrits propis, li correspon en el panorama artístic del seu temps.
‘Juí Final amb la Missa de Sant Gregori’, detall (Museu del Patriarca, València). És una de les primeres obres de Joanes en el taller patern
Com a mostra de la revisió que es du a terme de la seua personalitat –encara lluny de cloure’s–, val a dir que el principal espai de pintura antiga d’Espanya, el Museo del Prado, custodia vint-i-una obres de Joanes (dos d’elles dibuixos) i quatre més atribuïdes al seu progenitor –al nostre parer, totes elles caldria adscriure-li-les al primer, encara que el pare pogué contribuir-ne puntualment en alguna–. És a dir, la pinacoteca més internacional de l’Estat encara distingix l’obra dels dos artífexs de forma inadequada, tot i que Joanes compta amb tota una sala, com altres pintors de fama contrastada.
En este context feliçment reivindicatiu, l’obra que el Museu de Belles Arts de València conserva del pintor de referència, entre pintures i dibuixos, s’ha incrementat quasi exponencialment en els últims anys, amb les adquisicions de noves pintures autògrafes en el mercat de l’art i també per la compra de l’antiga Col·lecció Lladró, on hi ha quatre quadres més d’ell. Esta circumstància ha fet del MuBAV una nova fita en el coneixement de l’artista valencià més reeixit de la centúria i possibilita una oportunitat excepcional per a dotar la pinacoteca d’un espai monogràfic dedicat en exclusiva al seu quefer. Una fita per fi satisfeta en estos dies d’estiu canicular. Al capdavall, un deute pendent saldat, amb eixa nova sala dedicada a Joan de Joanes.
Tot i això, reconeixent que una part del millor Joanes es mostra a Madrid i això catapulta (inter)nacionalment el seu primmirat treball, proposem un recorregut ad hoc per la seua obra –en alguns casos amb peces mestres dignes dels millors museus del món– sense necessitat d’eixir del Cap i Casal, ciutat on es troba una bona part del seu cabdal creatiu, a banda de la ubicada al Museu de Belles Arts.
Una mena de ‘Triangle Joanes’ que comprendria la visita a eixe museu de l’avinguda de Sant Pius V –primera parada obligatòria– i que continuaria amb una passejada magnífica per la Catedral metropolitana i el seu museu, on romanen desenes de pintures de la nissaga, especialment del nostre protagonista. Per exemple, el ‘Baptisme de Crist’, una veritable delícia per als sentits que ara passa injustament desapercebuda tal com està dissenyat el circuït turístic, o la sèrie de retrats episcopals, incomprensiblement de difícil accés (que res tenen que envejar als de la Catedral de Toledo, posem per cas). El recorregut que proposem finalitzaria en l’església de Sant Nicolau, on romanen encara tres retaules de Joanes –cosa excepcional–, tot i que privats de la seua maçoneria original: un ‘Sant Sopar’ i dos tauletes amb el ‘Salvador’ i la ‘Verònica de la Mare de Déu’.
‘Juí de Paris’, detall (Museu d’Udine, a Itàlia). És l’única pintura mitològica de Joanes coneguda fins ara
Al capdavall, un viatge en el temps a peu agradable per les principals institucions que mostren una bona porció del llegat artístic del millor pintor espanyol del Renaixement, sense la necessitat o l’obligació d’eixir de la ciutat en la qual Joan de Joanes desenvolupà el seu mestratge. Visites que, de bestreta, podrien enriquir-se amb la visita a la plaça del l’Arbre i els seus voltants, on els Macip tenien el domicili-taller que els donà fama, i a l’església del convent del Carme (actual parròquia de la Santa Creu), on alguns membres de la nissaga foren soterrats, incloent-hi el mateix Joanes, encara que les seues despulles van ser traslladades temps després a la Capella dels Sants Reis del convent de Sant Domènec, amb la benemèrita intenció d’inaugurar un panteó de valencians il·lustres.
El ‘Triangle Joanes’ està a l’abast de qualsevol, només caldria que eixos espais obeïren a una mínima coordinació, que el trajecte se senyalitzara convenientment per part de l’Ajuntament i també, tot cal dir-ho, que hi haguera una decidida voluntat de divulgar els seus fons, com no esdevé encara a la Seu pel que fa a la sèrie episcopal que es guarda a la sagristia, a la vista d’uns pocs privilegiats. Finalment, també altres llocs de la capital guarden obres del nostre principal mestre renaixentista, com el deliciós Museu del Reial Col·legi del Corpus Christi, conegut pel Patriarca, així com altres parròquies de València.
