Tot el sol que porte carregat al bescoll des de l’estació de trens queda eclipsat per un núvol en entrar al cementeri de Xàtiva, un recinte que compartix molts trets amb el nucli antic de la ciutat que l’alberga, anàrquic i ple de carrerons que s’entrecreuen. Al seu cor, un grup de cinc arqueòlegs obrin un forat en terra. Què busquen?
Alejandro Calpe, membre d’Arqueoantro, l’empresa encarregada dels treballs d’exhumació, m’explica que busquen a Manuel Cháfer Cháfer: “Creiem que es troba ací, tenim coordenades molt específiques, però igual obrim i no hi ha ningú”. A les deu i vint del matí, el clot no supera els cinc centímetres de profunditat. El silenci ens podria fer pensar que estem en mitat d’algun paratge de la serra de Vernissa i no just al costat de la carretera N-340.
“Sempre diem que, com a arqueòleg, has d’excavar com si estigueres buscant el teu iaio, perquè és el mínim que es mereixen persones que han sigut assassinades sense un juí democràtic i, en molts casos, amb unes famílies obligades a exiliar-se”, relata Alejandro. Totes les faenes que tenen a vore amb les vides i històries dels altres –periodistes, metges o mestres, per exemple– han de ser conscients de la responsabilitat que implica el seu càrrec.
Quinze minuts després, mentres faig fotos de la fossa, veig de lluny la primera persona que entra el cementeri: un home major amb ulleres i polo roig, li costa caminar. Ràpidament, un dels treballadors li acosta una cadireta plegable. S’assenta. Interactua molt amb l’equip d’excavació. Però no dona dades sobre la tomba, sinó sobre el clima i els successos locals. És quan algú em murmura a cau d’orella: “És el fill. El fill de Manuel Cháfer Cháfer”.
La meua cara canvia per complet. El cel comença a enfosquir-se i em fixe en el contrast de colors entre la cúpula de la capella del recinte, els nínxols i els núvols. “Només tenia un any quan va faltar”, m’explica. “No me’n recorde d’ell. A casa tampoc se’n va parlar. No el conec, la veritat”. M’ho relata quasi amb por, com si estiguera deixant escapar massa informació a una persona que no coneix. No en pregunte més; cadascú porta el dol com pot i vol.
El bombardeig de Xàtiva en febrer de 1939 s’ha qualificat del ‘Guernica valencià’
El lloc on creuen que està soterrat el cos de Cháfer es convertix en lloc de reunió amb l’arribada, uns vint-i-cinc minuts després, d’un parell de professors d’història d’un institut pròxim. Volen fer una excursió amb els xiquets per a mostrar-los la història de la ciutat, la importància d’estos treballs arqueològics i com va passar el que va passar. Un dels dos, Eduard Beneyto, planteja una pregunta: “Per què no se’ls dona als bombardejos i la repressió de Xàtiva la importància que tenen? Molta gent parla de Guernica, que es va fer famosa perquè Picasso la va pintar, però ací van morir més d’un centenar de persones, hi hagué més de tres-cents ferits, els hospitals de la ciutat i el d’Ontinyent estigueren completament desbordats. I Alacant? Què fem amb els bombardejos d’Alacant? Som el país de l’oblit”.
En fer esment d’Alacant em ve al cap la meua família materna, del Raval Roig. “I Alacant? Què fem amb Alacant?”. Eduard, molt amable, en vore’m interessat en la història de Xàtiva, em facilita el telèfon de Vicent Gimeno. “Et podrà ajudar amb la teua investigació”, em comenta. En el moment que em despedisc de tot l’equip, el fill de Cháfer continua amb la mirada en el forat, cada volta més gran, ara en silenci. En eixir per la porta del cementeri, em sorprén el soroll de la carretera. És com si el temps haguera tornat de colp i comprovara que la vida, allà fora, no frena.
Vicent Gimeno no té cap familiar, que ell sàpia, que morira per culpa de les seues idees polítiques durant la Guerra Civil. No és tampoc historiador, ni pretén fer ciència social. Tot i això, ha consagrat la seua vida a l’elaboració d’un índex de víctimes del franquisme: té documentades 82.000 ànimes. “No soc cap autoritat. Si tinguera eixe poder, faria autèntiques legions de jubilats per a que anaren a les seues colles, preguntaren i obtingueren informació”, m’explica entre rialles. Té molt de sentit de l’humor, tot i ser plenament conscient que este és un tema molt seriós.
Finalment li pregunte per què sempre Xàtiva és tan maltractada. Vicent, des del seu despatx, ple de llibres, s’ho pensa. Estem parlant de l’intent de crema i extermini –no només de manera física, sinó també jurídica i històrica– durant la Guerra de Successió i, posteriorment, del bombardeig de la ciutat durant la Guerra Civil amb més de vint bombes de 250 quilos cadascuna, amb la contesa ja quasi acabada. “Supose que sempre hem sigut el cap de turc per a advertir a la resta”, gosa a dir. Faig que sí amb el cap.
Abans d’anar-me’n, li pregunte si coneix a Manuel Cháfer Cháfer. Em diu que sí, que el té al seu índex: “El Gallo d’Alboi”, m’especifica. “Va ser alcalde del Genovés durant la Guerra Civil, se’l va acusar d’haver convertit l’església local en una Casa del Poble. Es va amagar a la Cova Negra, però el van descobrir. Van dir que s’havia suïcidat, però en l’autòpsia posava que tenia tres tirs i que l’havien cremat”, finalitza. La història va romandre oculta fins que, fa uns mesos, un familiar, en caure malalt i ja major, decidí contar la història de la mort del tio Manuel. En tornar a l’estació i passar per davant de l’Aixopluc, el monument a les víctimes del bombardeig de Xàtiva en 1939, mire al cel de nou. El núvol ha desaparegut i torna a eixir el sol.
Foto portada: L’exhumació, mentres el fill de la víctima observa | Aixopluc, de Miquel Mollà, l’estàtua que commemora a Xàtiva el bombardeig de 1939 | El cementeri de Xàtiva | Un moment de l’excavació, amb els professors
