Per als historiadors, xafar els llocs i espais que hem estudiat durant anys té un cert component místic. No és el mateix saber que Jaume I suportà una intensa tempesta de neu una gèlida nit de gener de 1232 esperant que Blasco de Alagón isquera de Morella –“pujam la costa, e fo a un puget que es faïa en la costa de Morella, e meteren-li puis nom Puig del Rei; e moc-se temps de neu, e faïa’n molta e venia ab pluja, que null hom no es gosava descobrir la cara per paor que la neu no el tocàs”–, que estar en aquella mateixa elevació de terreny, anomenada Puig del Rei encara huit segles després, i vore amb ulls propis les coves i avencs on s’arreceraren el monarca i els seus cavallers, amb una observació directa del castell morellà.

El Puig del Rei, enfront de Morella

A vegades, a més, una presència in situ propicia la transmissió d’informacions desconegudes fins a eixe moment, com em va passar recentment en una visita a Alcanyís, la capital comarcal del Baix Aragó, contigua al Matarranya i els Ports. Per als valencians, la vila és coneguda per la icònica imatge pintada dins de la torre de l’homenatge del seu castell que, segons la tradició, representa justament a Jaume I entrant en la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238. Però en sabem poc més, ni de la resta del monument ni del seu impressionant conjunt de pintura mural gòtica, que és, sens dubte, una autèntica joia del patrimoni històric i artístic de la Corona d’Aragó i de tota Europa.

En este sentit, de manera similar al que passa amb les pintures dels membres de les Corts Valencianes representats en el Palau de la Generalitat de València, l’excepcionalitat de les imatges d’Alcanyís rau en l’escassedat d’exemples semblants al llarg de la geografia europea: sí que hi ha representacions pictòriques en moltíssims castells medievals, especialment en terres italianes, però la immensa majoria són de caire religiós o moralitzant, i en molt comptades ocasions narren fets històrics o militars del propi passat. Per contra, al castell d’Alcanyís en trobem dels dos tipus, en consonància amb la dedicació dels propietaris de la fortalesa i senyors de la vila des de l’any 1179: l’orde militar de Calatrava, una institució de monjos-guerrers fundada en Castella en el mateix segle XII, en el context de l’expansió conqueridora dels cristians contra al-Andalus.

El castell d’Alcanyís, de lluny

En concret, són tres els espais del castell que mostren pintures murals gòtiques, que s’han pogut datar en un arc cronològic que va aproximadament del 1290 al 1370. En primer lloc, els murs i la volta de l’atri d’entrada a l’església de la fortalesa estan totalment pintats, en este cas sobretot amb escenes religioses de temes com ara la Visitació de la Verge Maria, el Sant Sopar, el Calvari de Jesucrist o el Juí Final, però també amb la representació d’una batalla entre musulmans i cristians, amb una destacada i victoriosa participació del rei d’Aragó i els membres de l’orde de Calatrava. A continuació, en el claustre rectangular adossat a l’església hi ha diverses pintures vinculades a monuments funeraris, ja siguen de Sant Miquel o d’algunes fortaleses, mentres que en darrer terme, damunt de l’atri, hi ha la joia de la corona: la torre del castell, de tres pisos, en el primer dels quals es conserva un conjunt pictòric en el qual predominen els motius al·legòrics i, sobretot, històrics.

Batalla entre musulmans i cristians

És ací on hi ha la famosa entrada de Jaume I a València, però no només això, sinó molt més. En la zona d’entrada, entre altres,  destaca l’escena d’un cavaller i tres dames i l’al·legoria del Salvatge i la Donzella, al costat d’on hi havia una meravellosa representació de la Roda de la Fortuna, hui en dia traslladada al Saló de Plens de l’Ajuntament d’Alcanyís. En el conjunt de l’estança, a més, hi ha dos arcs diafragmàtics, també pintats per tots els costats, el darrer dels quals, en la cara inferior de la volta, conté una interessant representació dels mesos de l’any –un mensari– a través de tasques agrícoles. Però, a més a més, la resta de pintures dels dos arcs i d’una part del mur d’entrada conformen una narració històrica de dos grans fites de la conquesta del Regne de València i de les col·laboracions i conflictes que hi hagueren entre el rei de la Corona d’Aragó i el de Castella en tot aquell procés.

La Roda de la Fortuna, hui traslladada a l’Ajuntament d’Alcanyís

Setembre i octubre en el mensari, la verema i la llaurança

D’una banda, un dels arcs mostra una gran host de cavallers partint en campanya, entre els quals, a més del mateix monarca Jaume I, hi ha les principals cases nobiliàries aragoneses i catalanes participants en la conquesta valenciana, com els Alagón, els Luna, els Urrea, els Cornel, els Tous, els Cabrera, etc. En consonància amb això, l’arc d’enfront representa un lloc costaner –amb la mar simbolitzada per un dofí entre ones–, on la mateixa host entra en una ciutat emmurallada dins de la qual onegen els senyals del rei d’Aragó i el dels Cornel –no debades Pero Cornel era majordom de Jaume I– i que apareix envoltada de palmeres i fruiters, com a simbolisme de la València islàmica ocupada pels cristians en octubre de 1238.

Alhora, en la part de l’entrada es representa la presa d’una vila en favor de Castella, amb els calatravos com a protagonistes principals del setge, que probablement es correspon amb la conquesta de Villena en 1240, segons narra el mateix rei en la seua crònica: “lo comanador d’Alcanyís, ab los frares a ab almogàvers feren una bastida a Villena; e vingueren los de Villena e dixeren-nos que si Nós los ho manàvem, que retrien Villena al comanador, e Nós manam-los que la rendessen”. També en consonància amb eixa escena, just enfront, apareixen un membre de la dinastia reial aragonesa i un de la castellana abraçant-se, és a dir, segurament són el mateix Jaume I i el seu gendre Alfons X el Savi –quan encara era infant– en el moment de signar el tractat d’Almisrà quatre anys més tard, en 1244,  el qual definí precisament la frontera entre el territori valencià i el castellà entre Biar i Villena per l’interior i entre Orxeta i Busot en la línia costanera.

Campanya de les hosts aragoneses i catalanes cap a València liderades per Jaume I

Un dofí entre les ones de la mar de València

Setge i conquesta de Villena en 1240

Abraç entre Jaume I i Alfons de Castella en Almisrà en 1244

En definitiva, tota una lliçó d’història que deixa constància de l’enorme transcendència que els protagonistes coetanis d’aquells fets sabien que implicava tot allò: una conquesta que, per una banda, canviava el destí dels nous habitants de les terres ocupades i que, per una altra banda, marcava uns clars límits frontereres i identitaris dels quals els calatravos eren molt conscients, en ser senyors feudals castellans en la part sud del Regne d’Aragó. Un conjunt excepcional que els valencians, com a part implicada, encara no valorem com cal.

Portada: Entrada de Jaume I i els conqueridors cristians en València