En realitat, són granotes amb tomata, perquè únicament porten una ceba i la resta tot és tomata, però la gent en diu així, o també en diu granotes amb tomata, segons els llocs. El plat és típic de l’Horta i la Ribera, que és on hi ha el llac de l’Albufera, el més gran de tot la nostra geografia. En temps antics, n’hi havia per a donar i vendre, però actualment, com a conseqüència dels pesticides, no en queden tanques. Salvador Vendrell, que és de Sueca, a la Ribera Baixa, en va parlar en l’article “Granotes”, publicat en el diari Levante-El Mercantil Valenciano del 16 de setembre de 2002; en transcriurem una part:
No m’hauria imaginat mai que enyoraria les granotes que raucaven entre el fang dels camps d’arròs. Recorde que era un soroll del color de la nit que t’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal. Aturaves el cotxe, apagaves els llums i l’aigua de l’arròs es bellugava pels moviments ràpids que feien aquells animalets que se submergien en veure’s en perill. De més menuts les caçàvem amb un esquer de cotó en pèl i contemplàvem l’enorme boca que havia provocat la seua perdició. Ara, ja no les sents, en queden molt poques i quan tens sort i sents un tímid rauc aïllat, te n’alegres i recordes aquella completa simfonia que sempre t’acompanyava en les càlides nits d’estiu.
.
I com eren de bones fregidetes amb ceba i tomaca! I amb arròs caldós? En un moment determinat de l’any, a nosaltres ens les venia a dotzenes una senyora major que passava per casa. Les portava en un saquet de tela amb ratlles longitudinals, com les de la pell de l’esquena de les granotes mateixes. La senyora portava una fusta d’un color marró impregnat de la tonalitat roja de la sang. Les treia del saquet i les posava d’esquena damunt de la fusta i ens n’ensenyava les panxes de color blanc i relliscós. I les matava tallant-los el coll, amb un ganivet de fulla ampla i esmolada. Després, a taula, ens barallàvem per aquelles llargues cames que la natura els havia regalat perquè pogueren fer grans salts, però que per a nosaltres simplement significaven un esplèndid mos.
A l’Albufera, doncs, quasi no en queden, però per altres llocs encara n’hi ha, i preparades de la següent manera són ben bones.
Ingredients (4 racions)
24 granotes, 1 ceba, 2 kg de tomata madura, sucre, llorer, oli d’oliva i sal.
Preparació
De primer tallarem el cap a les granotes, les escorxarem, en tallarem les potes i deixarem només les cuixes. En acabant pelarem i trinxarem la ceba. Seguidament pelarem i trossejarem les tomates.
A continuació posarem un raig d’oli en una cassola de fang i la deixarem al foc, no massa fort. Quan l’oli estarà calent, hi posarem les cuixes i les sofregirem. Ho remenarem ara i adés amb la cullera de fusta i, en daurar-se molt lleugerament, les traurem i les reservarem.
Tot seguit hi posarem la ceba i la sofregirem també. Rebaixarem una miqueta la flama, ho remenarem de tant en tant i, quan la ceba agafe un poc de color, hi afegirem la tomaca. Ho salarem, hi afegirem una cullerada de sucre i un parell de fulles de llorer, ho continuarem remenejant i, en estar tot confitat, hi tornarem a posar les granotes i apujarem el foc.
En tornar a alçar el bull, rebaixarem la flama i ho deixarem una altra vegada a foc suau. En passar 5 o 6 minuts ho traurem i ho escudellarem.
Variants
Hi podem sofregir tres o quatre alls o uns branquillons de julivert.
Hi ha qui hi afig uns brins de farigola o un polsim de pebre.
