Els meus avis Luis i Dolores estan baix d’una olivera, a Villores, un dels pobles més menuts i despoblats del País Valencià, en la comarca dels Ports, a tocar de Morella. La meua iaia va voler que la soterraren allí perquè quan anava a visitar a ma tia li recordava al seu Jaén natal. I on anava la cordava anava el poal, així que allí els tenim als dos.
Esta setmana m’he enrecordat molt d’ells (com cada dia, en realitat: es la màgia dels iaios, que sempre estan encara que no estiguen). Buscant el wintersun del qual ja hem parlat en alguna ocasió ací, he acabat a la costa turca. I no havia vist oliveres més boniques en ma vida. Obrint Pas estaria molt en connexió també en este racó del món.
Les he vist vora mar, vigilant les cales del mar Egeu. Les he vistes en les serres i horts, a mode de palmera imperial il·licitana, amb diversos troncs que ixen d’un mateix i altres que feien un rogle, com si foren senyores xarrant posant-se al dia del que han vist al mercat. I les que més m’han agradat, les oliveres centenàries (probablement mil·lenàries) en antigues ruïnes de civilitzacions ja perdudes, fent-li companyia a frondosos pins.
En concret, a Heracleia vaig quedar fascinada. No molt lluny d’Efes, que s’endú tota la glòria (i els 40 euros dels tiquets d’entrada), es troben les ruïnes d’esta antiga ciutat perduda, rodejada de les aigües del Bafa, un llac que un dia va ser mar. Ací, les arrels de les oliveres s’obrin pas entre la roca viva on els grecs van modelar els seients del teatre on narraven mites ancestrals.
Com a persona que ha viscut a Roma, tinc especial debilitat per les pedres trencades, sobretot si es troben en llocs insospitats, com el teatre Marcello simbiotitzat en el Palau Orsini o el tros d’aqüeducte que es perd dins d’una finca a San Giovanni in Laterano. Heracleia és el meu nou paradís. Al jardí d’una casa pots trobar les columnes dòriques del bouleuterion (la casa del senat), amb els galls i gallines picotejant com si res i l’ama plegant les olives de l’arbre. Les vaques mengen i caguen mirant les termes romanes, sintonitzant amb les cabres que fa unes dècades pastaven pel coliseu.
Pense en la meua iaia posant-se pedres calentes a les butxaques de la falda, com sempre contava, per a lluitar contra el fred de collir olives amb dos pams de neu. Pense en les oliveres que els colons d’Israel estan arrancant a Palestina, despullant-los no només de sosteniment, sinó d’identitat i patrimoni. Pense en els mils d’oliveres de la serra de Cazorla, i en les del Maestrat i els Ports, que també van intentar arrancar per a portar-les al fer bonic a altres llocs. Cinc o sis dones amb mocadors al cap faenen mentres el muetzí canta per a l’oració. Quantes coses hauran vist les oliveres del Mediterrani, el país de l’olivera!













