Fon la primera volta que sonà amb força en Orriols allò de “Vamos mi Levante, vamos campeón”. I això que només hi havia 3.000 persones en la grada, però eren 3.000 dels bons. 10 de giner de 2010 i feia un fred que badava les pedres. 1-0 final contra el Reial Unió Club d’Irun, amb gol de Javi Guerra. Ho recordàvem en l’Ateneu Marítim durant la presentació de 1909. 115 años “a contracorrent” amb Vicent Iborra, qui, amb el 10 a l’esquena, jugà aquell partit sencer. Fon un punt d’inflexió. Amb aquella victòria el Llevant agarrà velocitat de creuer. Des d’eixe dia el llevantinisme, que havia quedat demolit per la crisi institucional de 2008, mamprengué el retorn a casa. I a final de curs, contra el Castelló, se celebra l’ascens a Primera. El més inesperat de tots: la gesta del segle.
Fa quinze anys d’això. Fon la temporada del Centenari. Com ha canviat el Llevant! Ara, a pesar de portar tres anys en Segona, van entorn de 15.000 persones al camp, de forma regular. És un tresor que és precís no malbaratar. Tenim una afició rejovenida i il·lusionada, a pesar d’Asier Villalibre, la seua trompeta i de l’última gran crisi financera del club. Ni tan sols en els partits de l’Europa League hi havia l’ambient actual. No existix un altre full de ruta possible: el Llevant necessita recuperar l’elit. I amb urgència. Per dos raons: per a endreçar la situació econòmica i que siguen efectives les noves polítiques empresarials sense el feixuc pes de l’enorme llast del passat. I també per a que tot el potencial que té la creixent massa social llevantina es consolide i es fidelitze.
Són alguns dels apunts que anotí en la presentació del llibre, entre els esperançadors discursos d’Iborra, Danvila, García Nieves i les meues pròpies reflexions.
També vaig fer altres gargots: en l’era del futbol modern, la història, la identitat i els valors són l’argamassa que unix i enfortix els fonaments d’un club humil. El llevantinisme ha de saber que la seua fortalea residix ací i que necessitarem tota l’energia per a fer realitat el somni de l’ascens. Més garagots: el vestidor i el cos tècnic ho han de posar tot, també, per la seua part, han d’entendre que la grada ha de ser protagonista i no, per descomptat, com a convidat de pedra. Més: la humilitat ha d’anar sobretot de dalt cap avall, en la jerarquia granota, i s’ha de donar exemple. Cal entendre les coses, cal pedagogia. És, de fet, la millor forma de connectar banqueta, herba i grada. No és garantia de res, però sense eixa comunió serà difícil aconseguir l’objectiu.
Tots els estaments del club han de ser, en definitiva, conscients de quant ens ha costat aplegar ací i que mai hem tingut un millor punt de partida per a aconseguir grans coses. Ens juguem molt. El creixement deportiu i social i la sostenibilitat econòmica. Entrenador i jugadors han de saber-ho. I deixar els egos a banda.
