Tres llevantines es troben en la porta d’una llibreria:
—Alinea a Morales per decret. Està lent, imprecís i no li marca ni a l’arc de Sant Martí… però totes les setmanes, titular. És desesperant.
—Dona! Porta tres gols, algunes assistències i segurament, després de Brugué, és qui ha generat més ocasions de gol. Necessita continuïtat.
—D’acord… però que jugue els primers 45 minuts o que isca com a revulsiu. No dona per a més.
—I per què el míster s’encabota en Iván Romero, un davanter sense gol?
—El xic es deixa la pell, i és molt jove.
—Bé, ja ha tingut moltes oportunitats i les ha desaprofitades. No és just que tape la progressió d’uns altres.
—I Espí? Que em dieu d’Espí? Per què no juga? És inexplicable! En els minuts de la morralla que li ha donat ha creat més perill que cap altre atacant. Per què no li dona continuïtat a este i sí a uns altres?
—Jo tampoc ho entenc.
—Ni jo.
Ni ningú. Hi ha uns altres assumptes discutibles de Calero: la fragilitat de la banda esquerra per culpa del desajust en el sistema defensiu de cobertures (corregida en part gràcies a Marcos, amb un rendiment defensiu que millora cada partit), el vacil·lant rol de Pablo Martínez sobre el camp (que, no obstant, en Castelló, tornà a semblar-li al migcampiste sacrificat que era abans dels cants de sirena), la mala lectura de partits i els canvis tardans, la previsibilitat i l’absència de pla B, quan el rival et neutralitza (com l’Oviedo), la falta de protagonisme d’Iborra (abans de la seua lesió), etcètera.
A l’inici de temporada expressí els meus dubtes sobre Calero. A pesar d’açò i de tota l’exposició, el Llevant no ha sigut inferior a cap dels seus rivals (o només al Racing, si a un cas) i probablement, als punts, mereixeria portar-ne uns quants més en el seu caseller, d’haver tingut més encert de cara a porteria.
Per tant, tot i els decebedors últims resultats, aniré el dijous a Orriols pensant en el vendaval d’ocasions i gols davant l’Almeria, i en què el mateix Calero que em desespera a voltes també és responsable, en part, del millor futbol de l’equip. Acudiré a Orriols amb la confiança de tornar a vore al Llevant més bo del curs i de véncer al Deportiu (molt millor que la posició que marca la taula) i tallar esta mala ratxa.
El Llevant 24/25 és un equip plagat de xics jóvens. Fins i tot el mateix Calero és el primer que ha de créixer com a entrenador. En eixa transició d’un equip en construcció, amb valors de futur, el tren ha d’anar en marxa, amb potència i amb el Llevant connectat a la part més alta de la taula, alhora que es fan les reparacions necessàries, sense deixar en cap moment de tirar carbó a la caldera.
El llevantinisme, després de tres anys de decepcions, està impacient per vore desaparéixer d’una volta i per a sempre els símptomes negatius, els tics, de les últimes campanyes, però potser eixa ansietat, de la qual jo m’inculpe el primer, no contribuïsca a millorar les coses. Segurament cal tindre una miqueta de paciència per a permetre que l’equip maure i done la seua millor versió.
Foto © Adolfo Benetó / Llevant UD
