Potser molts granotes no ho saben, però venim de les caravanes als pobles i ciutats de València. El Llevant està forjat en camps de terra, herba seca, o artificial, de Tercera, Segona B (des de 1977) i Segona, en graderies de tres o quatre escalons de gèlid formigó. Cresqué entre somnis de grandea i vestuaris que feien pudor de liniment, amb àrbitres panxuts que, no obstant, confiaven més en les seues cames que en la parella de guardiacivils. En eixe context acudir a Castàlia, a Altabix (vell o nou), a Bardin, la Vinya o al Rico Pérez era una festa.
El llevantinisme era benvingut. Si les coses anaven bé, eren desplaçaments de mil seguidors o més. A penes hi havia futbol televisat i estadis com el Clariano, la Murta o el Collao solien omplir-se. El futbol era inclement. Plovia i feia fred, no de manera excepcional. Abundaven paraigües i impermeables, no com ara. Els bars i les pastisseries feien l’agost. Si el Llevant jugava en Alzira o Xàtiva, els forns d’Alberic coïen panquemaos per a una marabunta, com li recordava Manolo Sanchis pare a Toni Calpe, quan coincidiren en el Madrid.
En els anys 20 el CD Castelló i el Llevant es portaven a matar. En realitat, tots. Els derbis eren terribles. Allò sí que era alt risc. Harques, guàrdies d’assalt, invasions de camp. La rivalitat València-Gimnàstic, en disputa per l’hegemonia urbana, era similar a l’existent entre Castelló i Llevant.
La nit del 21 de desembre de 1980 plovisquejava i feia fred. El 850 blanc amb seients d’escai roig no tenia, lògicament, calefacció. Ni ràdio. Però n’hi havia una Sony groga baix del parabrisa. Per a la prèvia i el postpartit. Segurament en Radiocolor, Conejero. Aparcàrem lluny de Castàlia, per a protegir el cotxe. La matrícula de València ens delatava. Tota prudència era poca.
Pachín armà un catenaccio davant el rodell d’equip que tenia el Castelló, entrenat per Joanet, amb futbolistes prodigiosos: Racic, Conde, Pulido, Valbuena, Robert, Ribes, Planelles, Viña, Mestre… El Llevant formà amb Barrie; Lorant, Varó, Ferreira, Óscar (Sabater 60’); Agustín, Garrido; Pousada, Latorre (Sierra 72’), Campuzano; i Eulate. Gelats de fred, a l’ombra de la torre del vell Castàlia (abandonat l’any 1986), dos centenars de llevantins ens encomanem a tots els sants coneguts davant l’espenta del líder de Segona.
En el 90’, amb vint tios davall del travesser de Barrie, Pousada llançà una contra per la dreta i cedí a Garrido que va embocar a porta buida. Esclatàrem de goig i ens posàrem tercers en la taula, en plaça d’ascens, alguna cosa que ni havíem somiat des de feia tres lustres. Jo tenia onze anys, però m’ho havien contat. Allò de Vallejo, del 63. Ningú demanava camisoles. Es llavaven i havien de durar tota la temporada.
El moment de felicitat es barrejà amb la irrealitat d’aquella notícia: Cruyff al Llevant. Tot es va tórcer llavors. El Castelló acabà en Primera. Nosaltres al curs següent cauríem a Segona B, per demèrits deportius, i a Tercera per deutes. Passàrem en un sospir de la il·lusió desbordant a una dècada de plom. La vida.
Anem a Castelló amb tot açò al llom, contra un equip que ve de patir un infern semblant als nostres i que a la fi veu una miqueta de llum. Diuen que som equips germans. Per descomptat. Ens reconeixem en l’adversitat i en el desig de no tornar al fang, que és sempre la il·lusió més gran dels qui porten tota la vida lluitant per la supervivència. Des d’aquella nit en Castàlia mai ens tornàrem a enfrontar amb tanta il·lusió per les dos bandes. Fa 44 anys, camí del mig segle. Ja n’hi havia prou.
Queda demanar a Calero i als seus xics, si a un cas, que no boten al terreny de joc amb el complex d’inferioritat amb que ho feren en el Sardinero. Este Llevant no és inferior a ningú. Ni amb baixes.
Portada: el vell Castàlia, amb la torre.
