Una massa crítica mai no és majoritària. De fet, si ho fora, deixaria de ser crítica. En el propi concepte de massa crítica està posicionar-se enfront del poder, amb capacitat –això sí– de capgirar les coses. La força dels arguments, si són potents, pot fer trontollar els pilars del poder. Una massa crítica amb vocació constructiva és la cosa més positiva que pot passar-li a una entitat com el Llevant. En la banda contrària està el poder, que, si és intel·ligent, aprofitarà la crítica constructiva per a endreçar la seua actuació i consolidar-se. En eixe joc d’equilibris va la vida. La massa crítica, per tant, és essencial.
També en el futbol, per descomptat.
Afortunadament, fa uns anys que en el Llevant va creixent una massa crítica. Fa anys que José Luis García Nieves i jo xarràvem de la imperiosa necessitat de tindre-la, consolidada en el cor de la grada, per a que el club cresquera al marge dels interessos dels lobbies que, d’una o altra forma l’han controlat des de 2008: dirigents i famílies, representants, accionistes, patrons, futbolistes…
En distint grau, Pepelu, Morales i Miñambres són hui tres persones infelices. Que em perdonen si l’adjectiu pareix excessiu. Lògicament, és una opinió personal i em referisc a l’àmbit futbolístic, per més que, òbviament, siga important en les seues vides. Són infeliços perquè en el seu dia, una massa crítica llevantina (més enllà de desqualificacions i insults) fon capaç d’evidenciar la immoralitat granota de les seues decisions: creuar la séquia després d’haver-te criat ací i d’haver-te fotografiat amb el dorsal infinit; anar-te’n per diners i glòria, després d’un descens i d’haver jurat fidelitat eterna; prendre decisions posant per damunt els teus interessos als del club. Per molts milions d’explicacions que donen, la potència dels arguments és difícil de contrarestar. Llevat que sigues un immoral de l’envergadura de Mazón, la crítica argumentada provoca, com a mínim, incomoditat.
¿Té tot açò algun profit per al present? Per descomptat!
Esta setmana s’ha parlat del possible interés del València CF per Andrés García. Esta setmana Morales ha tornat a sentir-se en la necessitat d’explicar-se de nou. Esta setmana (hui) visitem a Alessio Lisci, el pitjor erro de Miñambres, fruit de la seua supèrbia i del menyspreu per algú que feia una dècada que estava en Orriols, un entrenador que era patrimoni del club, que coneixia la casa i tenia una projecció brutal. Segur que Pepelu, Morales (moltes felicitats per l’embaràs i sort!) i Miñambres han pensat moltes voltes a tirar el temps arrere i prendre decisions distintes. Mai ho confessaran, clar, però estic segur que és així. El temps no es pot tirar arrere, però el passat servix per a no tornar a cometre els erros… del passat. És segur que la massa crítica llevantina contribuirà al fet que el pròxim que tinga cant de sirena del veí s’ho pense millor, a què ningú jure amor etern si no pensa complir-ho, i al fet que es respecte a la gent de la casa. Segur que una massa crítica potent ens permet estar més i més orgullosos de ser granotes. Alessio, per cert, és uno di noi, part de la grada.
