En el futbol i en la vida… Quantes voltes ho han llegit vostés! Però és que és cert. En el futbol i en la vida l’equilibri és fonamental. La derrota en Anduva és de les doloroses. El Llevant tingué ocasions clares per a endur-se el partit i acabà derrotat. Si entren els dos pals i es posa 0-3 haguera sigut una setmana de bany i massatge per a Calero, però aplegàrem 0-1 al 88’ i… ai!, el míster granota no va saber defendre l’únic recurs ofensiu del Mirandés: portar el baló a les bandes per a posar balons en l’olla. No va saber llegir el partit, en definitiva. Els canvis haurien d’haver reforçat la defensa, sobretot per bandes, per a avortar eixe perill, absolutament previsible. Hi havia dos formes: posar tres centrals i donar una treva a Andrés i Pampín, amb els migcentres ajudant en l’àrea, o doblar els laterals. A bou passat és fàcil de dir, però és que hem sagnat per esta ferida des de la jornada 1. Una de les coses que costen d’oblidar de l’èxit de Luis García Plaza en Orriols és la fermea defensiva amb les cobertures als laterals, per part dels extrems. Així signà “la gesta del segle” (l’ascens de 2010 a Primera) i una permanència èpica. A voltes, ho confesse, l’acusàvem de barraquero, però cert és que trobà el punt d’equilibri per a ser poderós en defensa i efectiu en atac. Feia créixer a l’equip d’arrere cap avant. El Llevant fon, el curs de l’ascens, el tercer equip més golejador, i el sèptim que menys encaixà. (Incomprensible, per cert, la seua destitució en l’Alabés). Si García Plaza té una virtut és traure petroli de plantilles amb moltes limitacions. Una virtut que cal saber valorar. Que també té Alessio Lisci. Que confiem que també mostrarà Julián Calero. La paraula clau és equilibri: entre atac i defensa, entre força i talent, entre experiència i il·lusió. I ha d’anar acompanyat d’implicació, constància, treball, intensitat.
En este Llevant UD tots estem fent un màster accelerat per a portar al Llevant al lloc que li pertoca. Deixant a banda a l’afició (també més rejovenida que mai, per cert) tots assumixen reptes considerables: Danvila i gran part del seu equip a penes tenien experiència en la gestió d’un club d’elit. En la part tècnica, Calero i els seus, igual. Sobre l’herba, quasi tots els futbolistes són jóvens, i alguns, inexperts. I este tren no para. Cal fer les reparacions sense deixar de tirar carbó a la caldera. És precís anar deprenent sobre la marxa, corregir erros mentres es mantenen intactes les opcions d’ascens, que és la clau que obri tots els panys, la pedra angular del futur del llevantinisme, la que permetria botar de dos en dos els escalons cap al futur.
Per tant, com durant tota la temporada, cal una crítica constructiva que permeta millorar dia a dia, en tots els àmbits de l’entitat, per a mantindre intactes totes les il·lusions. En l’herba hem de continuar buscant l’equilibri. Això sí, l’exigència ha de ser alta i la capacitat d’autocrítica, l’instrument imprescindible per a créixer. Confiem a desplegar totes les nostres virtuts, que en són moltes, contra el Còrdova, per a mantindre el fortí del Ciutat de València.
Romero (1,73 m) i Pampín (1,75 m) defenen a Panichelli (1,87 m) en el 93′, en l’acció del 2-1 definitiu © La Liga
