Ressonen encara en el meu cap, en el meu cor, totes les emocions viscudes contra l’Elx, per l’impressionant homenatge que Orriols va retre als afectats per la terrible barrancà. Ha passat un mes i vivim, entre perplexos i indignats, la ignominiosa negligència del govern de Mazón i la ineptitud i lentitud de totes les administracions per a pal·liar els efectes d’esta catàstrofe, d’una magnitud estratosfèrica. I mentrimentres, incapaços (ni ganes!) de deixar de pensar en els nostres conciutadans, el nostre Llevant UD ens dona, sobre l’herba, tots els disgusts que podria i més.
L’Elx meresqué guanyar un derbi condicionat per l’emotivitat. Al Llevant li tremolaren les cames, no tingué precisió ni jugà a res. Rescatà un punt miraculós gràcies a Andrés Fernández i a un gol de fantasia, elaborat per Álvarez i Brugué.
El partit de Pasarón, però, és intolerable. Per ad alguns la causa de la desfeta és l’alineació dels menys habituals o una plantilla curta. Anem per parts: Marcos venia sent titular i fent-ho cada volta millor, una progressió tallada per Calero, que l’ha assentat només estar disponible Pampín. Xavi Grande queda assenyalat pel seu duel amb Chiqui, el millor de l’equip gallec. ¿Algú ha reparat que un mig punta com Víctor Jr era qui feia les cobertures en aquella banda? Sense creación de joc en la medular, Espí fon una illa i l’ocasió que tingué, no l’aprofità. Així i tot, és l’únic rematador de l’equip. No li falten detractors en Orriols, per ser de la casa, un vici al qual estem acostumats. És internacional, en tot cas. Dic jo que no estarà coixo. I, en els minuts que ha tingut, ha generat més perill que cap altre davanter. Ja li n’entraran, però el míster li ha posat la creu. Quant al mig del camp, després de l’expulsió de Marcos en el 18’ de partit, Calero, en lloc de traure a Pampín i Rey per Clemente i Fabrício i recompondre l’equip, amb múscul, decidí no fer canvis, posar a Algobia de central, a Cabello de lateral esquerra, i deixar un mig del camp ¡en Fabrício, Clemente, Lozano i Víctor Jr! ¿Què podia eixir malament?
Totes les decisions del míster foren roïnes. En la mitja part, Calero tampoc va vore el moment de reajustar l’equip i tractar d’endreçar aquell esperpent de partit. O ho intentà de forma molt parcial: Dela per Víctor Jr i Algobia de nou al mig. Esperà fins al 67’, ja amb 2-0 per a traure a Álvarez, Morales i Andrés García. El mig del camp encara era del Pontevedra, que errava una ocasió darrere d’una altra. En el 74’ Pablo isqué per Clemente, per a rematxar l’actuació més vergonyosa del Llevant en molts anys, que acabaria amb un, més que merescut i curt, 4-1. El gran culpable fon Calero, com ell reconegué en roda de premsa, amb unes decisions inexplicables, però no es deslliuren de responsabilitat titulars habituals com Dela i Pablo, amb una actitud impròpia, i altres com Fabrício i Clemente, desconnectats fa molt d’un rendiment professional.
Si algú pensava que Pontevedra havia sigut un malson per a passar pàgina, el partit de Ferrol fon un altre despropòsit: contra el rival més fluix de la categoria i amb tots els titulars en l’onze, el Llevant no perdé per dos intervencions prodigioses d’Andrés, de nou, no feu a penes perill i no jugà a res. L’actitud millorà un punt respecte a Pasarón, però el joc mediocre i previsible ens retrotrau a aquella sensació omnipresent del Llevant de Calleja: una gestió paupèrrima dels recursos futbolístics i un nivell d’exigència molt preocupant.
L’esperança, per aferrar-nos a alguna cosa, és que este mateix equip, amb estos futbolistes i dirigit per este entrenador, ha obtingut victòries de prestigi i fins i tot bon joc (Sporting, Almeria, Granada, Deportiu…) i que, amb dos victòries en els dos partits ajornats, es posaria en ascens directe.
El marge de millora, a més, és molt ample. Especialment per part de Calero i d’alguns dels seus futbolistes intocables. No podem perdre de vista, en tot cas, que només amb motivació i emotivitat no s’ascendix a Primera. La clau és aprofitar al màxim la capacitat de tots els futbolistes, traure la millor versió de tots ells, però s’antoixa que estem molt lluny d’eixe punt.
