L’historiador i geògraf grec Pausànies deixà dit que l’òmfal era el símbol –concretat en una roca o pedra cònica– del centre del cosmos, el lloc exacte on es produïa la comunicació entre el món dels hòmens, el dels morts i el dels déus. Alguns diuen que Zeus, després de fer volar dos àguiles (alguns altres diuen que quatre) des dels confins més remots de l’univers, i observar el lloc on les dos (o les quatre) es trobaren i s’ajuntaren, deixà caure des del cel l’òmfal per a assenyalar el melic, el lloc on s’havia d’iniciar la creació del món. Aquell espai seria el santuari on oficiaria després els seus misteris arcans l’oracle de Delfos, i tot això va ocórrer abans, molt abans, que la memòria i els fets dels humans tingueren la menor possibilitat o indici d’existència.
Jo, com tots, també tinc un espai on un òmfal invisible delimita un territori primordial. No és el centre de l’univers, però sí el del meu univers particular que representa la memòria dels meus dies. En algun moment remot, inconscient, jo també vaig soltar i esperonar a crits les meues àguiles (dos o quatre, no recorde bé; era com un somni), i allà on confluïren vaig deixar caure la pedra que marcaria el melic del temps que m’ha sigut donat. Eixe temps és de doble direcció, de permanent anada i tornada, com plaques tectòniques que esvaren en refregament etern una contra altra, i entre elles un líquid dens i ardent actua com a lubricant, evitant un encavalcament dels dos temps que resultaria indesitjable, pertorbador.
El meu òmfal assenyalat per les àguiles i situat al bell mig de la plaça de la Reina és el centre de la meua memòria, i administra separadament, sense interferències, el temps que teòricament visc i aquell temps del record en el qual vaig diluint-me. Per una banda soc l’home madur que passeja, gestiona contradiccions i escolta música pels auriculars a un volum desaconsellable, i per altra soc el xiquet que, acompanyat de la seua jove família i des del mateix lloc exacte, després d’un aprenentatge acabat d’adquirir, llig amb satisfacció el cartell d’un comerç que diu Roses El Micalet, davall del qual un home eixut i prim despatxa mesures d’eixos grans de dacsa que màgicament s’obrin en forma de flor quan es calfen, i que sempre comprem en eixos dissabtes de vesprada.
L’home madur que escolta música pels auriculars constata –i sent una lleu sacsejada tectònica, una pèrdua efímera i sense més conseqüències d’aquell líquid dens i ardent– que al mateix lloc de Roses El Micalet ara regna esplendorós un McDonald’s, mentres alça el cap i comprova com les seues àguiles es reunixen i s’acoblen i emeten els seus crits allà dalt una volta més, recordant-li constantment la condició bifront del temps i el lloc des d’on va deixar caure el seu òmfal.
Foto portada © Toni Sabater
