Hi ha una fotografia en blanc i negre on es veuen huit hòmens entre un conjunt d’enderrocs escampats per terra, al costat d’un cotxe d’aquells de morro estret i parafangs en forma alada envoltat de barres de metall torturades sobre la runa. Dels tres que miren la càmera en el moment del clic, un es disposa a aspirar fum del cigarret que sosté a la mà esquerra. Els altres cinc comproven els desperfectes. Dalt d’una escala, un home examina atentament la zona de l’impacte. A l’esquerra, davall d’una elegant porxada de ferro art déco, hi ha un rètol amb tres paraules en majúscula: Gran Hotel Inglés.
Era 1937 i feia poc de l’explosió que havia desbudellat la façana que ara huit hòmens observaven resignadament. La ciutat de València s’havia anat acostumant a poc a poc, després que la nit del 12 de gener arribara la primera descàrrega d’importància de l’aviació italiana. Era una novetat d’aquella guerra, al capdavall, allò de bombardejar de manera generalitzada ciutats i habitants. I hotels, evidentment.
L’Inglés no pogué escapar aquella vegada, situat al moll de l’os de la capital provisional de la República, traslladada a corre-cuita des d’una Madrid on encara es combatien les forces neofeudals que l’assetjaven. El Govern d’Espanya s’hi quedaria uns mesos, només, però faria que la guerra, a València, fora la guerra de veres i no la remor llunyana que s’havia viscut fins al moment. Perquè fins a aquelles bombes, la guerra, ací, havia sigut una altra cosa. El front, ara, ja estava damunt, sobretot al port. La ciutat, mentrestant, es blindava, o almenys tractava de fer-ho, solcada de sacs de terra i de refugis antiaeris; però òbviament no n’era prou.
No ho fou per a l’Inglés, almenys, alçat en el carrer Poeta Querol, perpendicular al de la Pau, és a dir, molt a prop del centre de la diana. No debades, el Ministeri d’Instrucció Pública, el de Propaganda i la seu del Partit Comunista, allà pel Parterre i la plaça Tetuan, no quedaven gens lluny. I la vida social que comportava la nova capitalitat tampoc. En el mateix carrer de la Pau també hi havia l’Ideal Room, el café restaurant on s’aplegaven les capelletes literàries evacuades de Madrid, barrejades amb altres forasters il·lustres però més llunyans, com el mexicà Siqueiros, davall la mirada d’alguns homenots locals, com Josep Renau, Max Aub o Emili Gómez Nadal.
Hi hagué una època, doncs, en què la fauna esquerrana i/o lletraferida mundial tingué València com a punt de reunió. I alguns, fins i tot, es vincularen directament a l’hotel. És el cas de Hemingway. Ja hi havia estat com a turista a temps complet en 1920, és cert, però ara tornava per a reportar aquella guerra que observava mig món. Tenia un cert renom, per tant, l’Inglés, encara que en aquella ciutat la fama havia de ser forçosament compartida: hi havia massa gent, massa poder, massa necessitats i massa interessos.
L’Hotel Metropol del carrer de Xàtiva, per exemple, hostatjava l’ambaixada soviètica. El Palace, en el número 42 de la Pau, seria convertit en Casa de la Cultura, i allà se celebraria el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes. El Victoria, mentrestant, acollia l’escriptor rus Ilia Éhrenburg, qui escriuria més tard que València era en aquells moments una capital “artificial i inversemblant”. Tenia raó, al cap i a la fi.
De fet, si Orwell haguera passat per ací el temps que invertí a Catalunya potser fins i tot tindríem ara el nostre Homage to Valencia. No fou així. Almenys altres li posaren paraules, a tot allò. És el cas de Gil-Albert: “El alud madrileño, que agrosarían después las afluencias andaluzas, cuando el bombardeo de Almería, iba a producir un índice demográfico que excedía la capacidad acogedora de la ciudad, convirtiéndola en una urbe promiscua en la que se codeaban los ministros con los milicianos, la gente de la huerta con los funcionarios madrileños, los desocupados con los excedidos por su labor, en medio de una flotante materia híbrida a la que, tanto o más que el parte de guerra, o que incluso las visitas de la aviación, la asediaba a diario el problema del dormir y del comer; de dónde dormir, de cómo comer”.
Enmig de tot allò, hi havia l’Hotel Inglés amb una façana rebentada i huit hòmens avaluant la misèria. Probablement no sabien que els murs ara escampats per terra s’havien alçat sobre un monument romà, una de les làpides del qual es gastaren per a bastir l’antic palau dels ducs de Cardona, en el segle XVII. Ni potser tampoc que més tard, en 1863, aquell edifici noble havia sigut la fonda Villa de Madrid i més tard el Gran Hotel Roma, en 1908. Ni sabien, de segur, que nou dècades després el mateix Hotel Inglés estaria encara allà, obert i impol·lut, sense cap ferida passada aparent. Com si no haguera passat res. No ho sabien però no importava gens, al capdavall. El present, aquell present de 1937, demanava tota l’atenció. Ben mirat, ho demanava absolutament tot.
Fotos actuals © Felip Bens
