En passejar per l’ombria de les muntanyes, per les vores dels camps o les séquies, cal anar enlerta per a evitar les arrapades d’una liana sarmentosa eriçada d’agullons, l’albarzer o esbarzer (Rubus ulmifolius) que sol formar tanques o bardisses tan barrocament intricades com impenetrables. Però, a canvi de les possibles enganxades, podem disfrutar dels seus excel·lents fruits, tan agradables com cridaners: les mores d’albarzer. Es tracta d’uns fruits esfèrics o un poc el·líptics formats per una aglomeració de drupes menudes, cadascuna amb un imperceptible pinyolet, que es disposen sobre un coixinet blanc i carnós també comestible.

Les tiges de l’albarzer, així com els pecíols de les fulles  i el nervi central del revers foliar estan protegides per agullons, unes fortes excrescències rígides i agudes de caràcter epidèrmic

Inicialment verdes, les mores d’albarzer passen després a un color roig robí fins arribar a la maturitat tenyides d’un morat tan fosc com el de les mores de morera (més allargades). I fins i tot a un negre tan intens com el que indica el seu nom anglés, blackberry, o el que esmentava Pérez Galdós en el capítol XIV de Marianela: “había grandes zarzales llenos del negro fruto que tanto apetece a los chicos”. Una transformació cromàtica, per cert, recollida en una simpàtica endevinalla de la Manxa: Verde fue mi nacimiento, colorado mi vivir y ahora me pongo de luto cuando me voy a morir.

Evolució des del botó floral fins a la mora madura (Manel Llopis, ‘Flora catalana’). La varietat de la imatge presenta la flor és més blanca que l’habitual, rosa, i ha patit una anomalia numèrica (6 pètals en lloc dels 5, que seria allò normal)

L’albarzer al llarg de l’any

En arribar la primavera, l’albarzer o esbarzer sembla una planta mòbil: emet uns turions o brots tendres que si els enregistràrem a càmera ràpida [fotografies a intervals i projectades en pel·lícula] voríem que operen com a exploradors que investiguen l’entorn; i ho fan mentres escriuen, amb pausada cal·ligrafia aèria, el desig de trobar el suport apropiat per a les seues ànsies expansionistes. I tot i que el moviment no és perceptible a simple vista, és molt més ràpid que el de la majoria de les plantes; i pot arribar als 5 centímetres diaris! Això sí, tant les cabres com la caça major s’ali­menten amb fruïció de les fulles tendres i d’eixos brots primaverals; uns brots que els humans també podem prendre com a succedanis dels espàrrecs ­–tot i que pelats amb cura i preferentment bollits–.

Com que cada tija està armada d’agullons corbats cap arrere (excepció feta d’algunes varietats inermes), escalen amb facilitat murs i troncs i fins i tot creixen sobre ells mateix o sobre altres plantes formant bardisses a les orles del bosc. Cal dir, en tot cas, que també hi ha varietats inermes (Rubus ulmifolius var. Inermis), desproveïdes d’espines, en alguns convents de franciscans i clarisses, dels quals queden restes com en el cas de l’albarzer del Pare Pere, a Jesús Pobre, en la Marina Alta, qui fins i tot té una òpera dedicada.

El resultat és que, si no s’aconseguix frenar-los, els albarzers aniquilen, cobrixen i desplacen tot allò que troben al seu pas. I, una vegada establit el seu imperi, no és fàcil fer-los-en fora, ja que resistixen amb èxit garantit tant la corbella com el foc i els herbicides. Més avant, del començament a les darreries de l’estiu, brollen esplèndids ramells de flors en els extrems de les noves rames. En cadascuna, un calze format per cinc sèpals vellutats protegix una corol·la amb cinc pètals de blancs a preferentment rosats; un exemple canònic de la pentameria típica de la família de les rosàcies, de la qual també formen part bona part de les fruites que mengem, com ara albercocs (1 i 2), bresquilles, cireres, pomes, peres, codonys, nispros (1 i 2) i tantes altres.

En el centre de la flor es manifesten, esplèndids, nombrosos estams (masculins) que envolten el llit nupcial d’un pistil (femení) a la base del qual es troba una discreta però dolça font de nèctar que aporta combustible de primera qualitat als insectes pol·linitzadors La gran quantitat de pol·len que es genera en els estams facilitarà un repartiment equitatiu: una part per als anhelants estigmes del pistil i la resta per als insectes pol·linitzadors en pagament pels seus serveis com a transportistes. Eixe pol·len, agrupat en xicotetes pilotes de color gris verdós, es pot trobar suspés en la mel d’albarzer i contribuïxen a donar-li més qualitat. La fecundació es produïx quan els òvuls femenins situats en l’interior de l’ovari contacten amb les cèl·lules sexuals masculines emeses des del pol·len que han aportat els pol·linitzadors.

El resultat d’un trescament tan intens per part dels insectes i la conse­güent pol·linitza­ció són les agradables mores; un nom compartit amb el castellà, italià i occità, que prové del llatí clàssic morum, i del qual deriven també el galaico-portugués amora i el francés mûre. Uns fruits que el naturalista llombard-romà del s. I d. C. Plini el Vell interpretava com una justa compensació de la natura, la qual “no va generar els albarzers tan sols per a fer-nos mal, sinó que també va donar les mores com aliment per als hòmens” (Naturalis Historia Liber, XXIV,117).

La mora d’albarzer és un aliment agradablement aromàtic que combina el sabor dolç amb un puntet àcid i refrescant a causa de la relativa abundància dels àcids cítric i màlic. Això fa de les mores un fruita molt preuada tant en cru com per a preparar confitures, melmelades i xarops; i, fermentat el seu suc per passar la glucosa a alcohol, per a fer vi de mores. Altrament, les mores són apreciades per un ampli espectre d’aus i  mamífers.

Més tard, en arribar la tardor o primavera d’hivern l’albarzer reprén amb força el seu caràcter expansiu. Potser insatisfet amb el grau de dispersió generat pels animals als quals havia oferit els fruits, desenvolupa una agressiva propagació vegetativa; emet uns turions tendres però robustos, uns sarments desproveïts de fulles i de fins a quatre metres, que s’arque­gen en direcció a terra; en tocar-la hi arrelen (això se’n diu amorgonar) i n’extrauen aigua i sals minerals del cap de pont on s’han instal·lat. Els nous individus faran el mateix, la qual cosa suposa una multiplicació clonal ad infinitum, amb tots els individus idèntics a diferència dels que provenen de les mores que germinen, que portaran la informació genètica dels dos progenitors.

Invasor compulsiu, l’albarzer ocuparà sense vergonya els màrgens de cultius i carreteres, de séquies i bancals; i també els bar­rancs, els voltants de fonts i rierols, els peus dels murs i les parcel·les abandonades. En definitiva, trobarem albarzers (o ell ens trobarà a nosaltres si ens hi acostem) allí on hi haja un poc d’humitat, temperatura elevada, bona il·luminació i un sòl profund. Tan sols l’ombra li molesta: heliòfil com és, no tolera la dels arbres i per això es para a l’entrada dels boscos, on fa d’orla defensiva, la bardissa.

Una paret vegetal tan atapeïda i difícilment penetrable que esdevé un excel·lent refugi per a la rabosa o guineu (Vulpes vulpes), o el conill de bosc (Oryctolagus cuniculus); i també en l’intricat laberint que formen les rames solen nidificar aus com la merla (Turdus merula), el tord (Turdus philomelos “amant del cant”), el rossinyol (Luscinia megarhynchos), la busquereta capnegra (Curruca melanocephala), el pardal de bardissa (Prunella modularis) o el sit golanegra (Emberiza cirlus), algunes de les quals mengen durant la tardor les mores que les envolten.

Bardissa. Frontera del bosc humit. Del llibre ‘Les nostres plantes. Una aproximació multidisciplinar al món vegetal de les nostres terres’, de l’autor d’este article

Però tot això, clar, són altres històries.