En La regata (Alfaguara, 2017) l’escriptor valencià Manuel Vicent descriu un passatge en què Laia, una jove pèl-roja filla d’un prestigiós dermatòleg, es masturba en la proa del veler familiar mentres, a la canya del timó, l’observa Ismael, aspirant a escriptor encastat en la tripulació durant una travessia hedonista d’anada i tornada entre la població de Circea de la Marina i Sardenya.
L’escena és bellíssima. La tensió ha crescut jorn a jorn entre Laia i Ismael amb guàrdies nocturnes, copes en coberta, maniobres, banys nus en les aigües balears i confessions líriques. I per fi, una nit, davall un cel enjoiat d’estreles, la nimfa de sal es tomba en la proa, obri les cames i –sabent-se observada– s’entrega al plaer, extasiada per la grandiositat del paisatge. El seu orgasme és un infinit superposat a un altre infinit.
Després li ho explica a Ismael, que sosté el rumb de la nau inassequible a la temptació com un Ulisses-samurai del segle XXI que sap que aplegarà el seu torn, però no ara. “És que hi ha paisatges masturbables”, diu Laia. Més avant voldrà repetir la proesa davant la tomba de Robert Graves en Deià, en un altre arravatament de lubricitat sublim.
L’anècdota definix un posicionament moral i cultural. Eixa voluntat de follar-se el cel, la mar i els colors encesos del capvespre, de voler convertir en sexe urgent la poesia de Graves, l’afany de beure’s l’espiritualitat de l’instant fins a fer-lo físic, és el Mediterrani; una rendició torbada i completa a la veritat de la bellesa com volia Hölderlin, segons cita un altre personatge de la novel·la.
Llegint l’escena pensava en la nostra antiga set insaciable, que no era de ginebra sinó de la mateixa nit. No ens animava llavors el desig d’intoxicar-nos, sinó de detindre el temps, de clavar-nos-el gola avall per a conservar-lo, de convertir la joventut, l’amistat i l’èxtasi en un tangible orgànic per a poder entendre-les, encara que paràrem per a fracassar en l’intent i per a vomitar-nos les sabates perquè no hi ha budell que done tant de si.
Pensava en el que he sentit amb la lectura d’algunes pàgines. Pensava en músiques, ones i muntanyes. Pensava en la llum sobre una molt concreta pedra. Pensava en les desfetes. En la tristor que seguix a cada culminació.
I en què Manuel Vicent ens havia fotografiat l’ànima mil·lenària en la fam i el gemec ofegat de Laia.
Foto portada © F. Bens
