Em confesse un fan incondicional del Nadal. Què puc dir? M’agrada! Demane perdó per això a qui li puga ofendre. El meu Nadal, tal com jo l’entenc, té una miqueta de celebració íntima i, al mateix temps, en comunitat. I com unir els dos extrems, l’íntim i el social? A banda de la família, jo ho he projectat sempre en la meua relació amb la ciutat. En estes dates m’encanta escodrinyar els carrers, especialment els del centre. Sona coent? Segurament. Però allò coent, en dosis moderades, et retorna a eixe espai íntim del que parle, com l’abraç d’un xiquet. El fred (el fred valencià, que ja sabem que no és fred de veritat) també ajuda a eixa sensació de recolliment i complicitat amb els altres. És eixa intimitat en comunitat al que em referisc.
No obstant, últimament en els meus passejos pel centre m’assalta una sensació cada vegada més aguda d’estranyesa amb un entorn que sent més alié, menys meu i més dels altres. Quan va començar açò? Des de fa temps la presència de turistes a la ciutat de València ha patit un bot quantitatiu. Les polítiques expansives de les diferents administracions han elevat el nombre de visitants anuals a la nostra ciutat, sobretot nord-americans, amb l’establiment d’un pont directe entre València i Nova York. Hui sents parlar anglés (americà) fins i tot en els barris més populars, una cosa impensable fa menys d’un lustre.
Esta creixent presència de turistes ha canviat la impressió que tinc sobre el paisatge nadalenc. No és que siga una novetat, però el fet ha provocat que el que ahir a penes capturava la meua atenció, hui em resulte cridaner. Així, no m’és estrany entrar en un comerç per estes dates i trobar-me amb un ambient que si bé teníem assumit, no ens és propi. O pot ser sí? En els altaveus del fil musical, escoltem “clàssics” de Mariah Carey o George Michel, el Pare Noel i els rens es coronen com els reis de la decoració i, davall una neu artificial, és més freqüent trobar un cartell que ens desitge Merry Christmas que Bon Nadal o Feliz Navidad. En eixe context, pensava fa poc que potser que qualsevol visitant de Boston o la mateixa Nova York ha de sentir-se com a casa. Fins i tot, més a casa que jo.
No tractaré ara quin interés té per a qualsevol viatjar a l’altra part del món per a trobar el mateix que ha deixat arrere. Però així estan les coses en esta societat de consum. El repte d’enguany serà trobar per a nosaltres un racó que puguem considerar més propi.
Bon Nadal a tots!
