En un de tants vídeos que es distribuïxen per les xarxes socials, un nodrit grup de turistes allotjats en un resort esperen impacients que un guàrdia de seguretat òbriga un reixat darrere del qual es troben tots amuntonats. És la primera hora del matí i els sofrits turistes (es nota pels comentaris que s’escolten en el vídeo) es troben, com ovelles a punt d’eixir del tancat, en un alt estat d’excitació. A la fi el guàrdia retira una pesada cadena i els hostes d’este hotel tipus (però real) ixen disparats a apropiar-se de les primeres hamaques que hi ha distribuïdes al voltant de la piscina. En la carrera els clients no prenen hostatges. A l’hora d’agafar el millor lloc tots són el enemic.
L’escena és inquietant i, en certa manera, suposa per a esta gent una humiliació. Com diuen els comentaris que acompanyen al vídeo, cada dia els hostes d’este hotel protagonitzen esta escena. Cada dia. Algú fins i tot es pregunta si té sentit anar de vacacions per a alçar-se més matí que quan u va a treballar…
Recorde la primera volta que me’n vaig anar de vacances a un país estranger. Com no tenia molts diners, vaig anar a Portugal. En la meua ingenuïtat, vaig estudiar-me una guia turística que em va semblar interessant, creient que, fent un conscienciós treball previ, descobriria allò que ningú havia descobert abans de mi. En arribar al destí, quina va ser la meua sorpresa en adonar-me que tots els turistes tenien exactament la mateixa guia que jo (en altres idiomes, però la mateixa). Tots anàvem als mateixos llocs, tots circulàvem pels mateixos carrers i acudíem als mateixos restaurants per a dinar o per a sopar.
En l’era de la informació, mentres ens diuen que la tecnologia ha posat a la nostra disposició tot un univers de possibilitats, nosaltres triem fer el mateix que fa la resta. Dirigits per les guies de viatges, les agències, les pàgines i els canals d’influència, seguim com a borregos el mateix itinerari que marca el gran operador, un ens superior que no té rostre ni veu pròpia, però que a cada pas que donem ens indica el camí. En aquelles primeres vacacions prenguí una decisió: a partir d’eixe moment, fora per on fora la gent, jo triaria caminar sempre pel carrer del costat. Només això. Proveu-ho. És inquietant i, al mateix temps, alliberador. Alliberador perquè t’escapes de la massa asfixiant que en estes dates discorre d’un costat a un altre. Inquietant perquè n’hi ha prou amb això, passar-se’n al carrer del costat, per a vore com desapareix tot el món. I no patiu per explicar-li este secret a ningú. El carrer del costat està fora de perill. No tots s’atrevixen a eixir de la via recomanada.
Post Scriptum: Enguany he consultat a la intel·ligència artificial per a vore què m’organitza! 😉
Imatge de portada: D. Estebo
