Fa setmanes tancà el restaurant Les Terrasses, fita gastronòmica i emocional de la Marina Alta més autèntica, quasi amagat en la carretereta que unix Gata i Llíber entre muntanyes suaus i bancals de terra roja farcits de ceps de giró i moscatell.
La meua família feia quaranta anys que anava i sempre fou una festa. Demanàvem coques al forn de mullador, embotit a la brasa i les picadetes, una prolixa munió de platerets individuals amb tomaca seca, aletes de pollastre, sang amb ceba, fetge, carabassa amb bacallar, palaietes fregides i costelletes cuites. Els salons feien olor de llenya a l’hivern, i la terrassa d’estiu s’obria a la fragància nocturna de la pinada amb la lluna fent el joc entre els fanals encesos. A les postres portaven tortada de garrofa i servien uns gintònics grans com només ho són els somnis d’eternitat.
Jo de xicon havia jugat a espases a l’aparcament mentres mos pares apuraven el darrer rebentat. I de major he jugat amb els meus nebots a ratllar el tapet de paper amb retoladors de colors. He celebrat la vida. He discutit. He viscut la cara senzilla de l’amor quan res més fa falta.
I ara ha tancat. Però, com que ho anunciaren en xarxes, allà que anàrem tots per última volta, a celebrar les exèquies de cos present del lloc de la nostra felicitat. I precisament en el racó de la ximenera, menjant i bevent com a descosits (per primera vegada era cert que no hi havia un demà), vaig vore clar que allò terrible, allò intolerable dels comiats, és saber que es tracta de l’última vegada.
Cada mos de coca era un nuc en la gola. Com les besades dels amants que després de molts anys es diuen adeu i no saben com posar les mans ni què fer de la seua tristor. Com si digueres a un xiquet que serà l’última vegada que s’enfila als braços de sa mare. Com si tocares el muscle d’un jove en la seua nit més esplèndida i li mormolares a cau d’orella: “Mai més”.
Per sort, en la vida, allò habitual és no saber-ho. Que les coses es facen cendra i es desintegren després d’haver-ne passat les mans per damunt una vegada de tantes, una més, carregada d’una posteritat funerària que desconeixíem en fer-ho.
Al final del sopar mon pare va anar a la cuina a buscar l’amo del bar i li va donar les gràcies. En nom de tots…
