És un tòpic, però crec que ens val: el que van fer els puçolencs Mox amb el seu segon disc, Tuactes i rebomboris (Mésdemil, 2015), va ser la maniobra més pareguda que s’ha vist a terres valencianes al que va suposar el mític Omega (El Europeo, 1996) de Morente i Lagartija Nick per a la música popular andalusa. Les comparacions són habitualment odioses, però la fusió –que no simple combinació– de tradició i avantguarda, de folklore autòcton i rock elèctricament feréstec (seguint la línia successòria del rock alternatiu dels 90 i més enllà), tingué la mateixa profunditat. Va ser triat millor disc de rock dels Premis Ovidi Montllor d’aquell any. Ningú ho podria objectar.
Ha passat ja una dècada, però els Mox tornen de nou a l’actualitat amb un disc que no només insistix en la fórmula, sinó que, a més, la millora: cants de batre, cançons de bressol, granadines i cants populars es presenten ara com brams d’alt voltatge elèctric en l’exemplar Paret mitgera (Bubota, 2025), depuració d’un llenguatge que, tot i paréixer fàcil, només ells posen en pràctica. De fet, Mox són encara tan singulars que el van publicar un dia tan inusual com la vespra de Reixos, el passat 5 de gener. Són un punt i a banda. Al marge de costums i tendències.
D’entre els huit talls del nou disc destaca la icònica, tel·lúrica, potentíssima “Sóc”, un cant identitari que sona com la inversemblant cruïlla estilística entre Los Planetas i Pep Gimeno “Botifarra”, amb una lletra i un sentiment que en un món i un país amb trellat farien d’ella tot un himne col·lectiu. Amb eixa qualitat de cançó catàrtica enmig de la Dana que, per contra, ha estat concedida a l’acaramel·lada “Voces de Valencia” (en castellà, clar) de Rei Ortolà, amb la terreta i per a ofrenar glòries a Espanya. És el que hi ha…
Més polit, més madur
“De Lagartija Nick som seguidors declarats des de fa temps, i si ens hem mantingut fidels amb el que començàrem en el nostre primer disc, ‘Palifonies’ (2013), és simplement perquè és el que ens naix i és la forma com veiem i entenem la nostra música”, apunta Redo, vocalista del sextet que completen el guitarrista Xampo, el dolçainer i guitarrista Josep Sebastià, el també vocalista José Antonio Rojas, el baixista Juan Vicente Durà i el bateria Emilio Durà. Argumenta el vocalista, això sí, que ho fan “sense quedar-nos ancorats en el passat del grup, intentant anar pegant passets més enllà”. Eixe afany de progressió, eixe desafiament continu, deu ser la paret mitgera que menciona el títol. Al cap i a la fi, “la paret que separa dos cases immediates i forma part de totes dos”, tal com ens recorda Josep Vicent Frechina que definix el Diccionari Alcover-Moll. Ai, les zones liminars, les interseccions entre fronteres: una mina per a la creació. Eterna.
Un dels principals responsables de que tot sone més polit, més madur, més ben arredonit que en treballs anteriors, és Pep Toni Ferrer, el geni en l’ombra dels magistrals Oliva Trencada i productor de tants i tants músics mallorquins i balears. Una referència indiscutible del pop que es fa a les Illes, els servicis del qual han buscat Mox per “amistat” i també per “la gran connexió que tenim amb ell a nivell musical”. Tenien clar que volien anar més lluny i creuen que es nota en “els arranjaments, el tractament de les veus i les mescles”. Un pas avant, publicat pel segell Bubota, també mallorquí, per cert.
La seua anterior casa discogràfica, Mésdemil, ja fa temps que no existix. Localitzada a Benaguasil, es va dissoldre en 2017. És la làmina d’intermitència del nostre teixit cultural, la mateixa que provoca que haja passat quasi una dècada de l’anterior treball de Mox, amb la pandèmia pel mig, perquè, com explica Redo, no es dediquen professionalment a la música, sinó que fan les coses al seu ritme. En qualsevol cas, sempre val la pena esperar els Mox. Ningú fon el rock i el folk valencià com ells.
