Bona nit, socarrades i socarrats:

Vosaltres els heu pensat alguna vegada? Perquè jo els he pensat moltes, moltes voltes.

Els he pensat acomiadant-se amb llàgrimes de sa casa, del seu carrer, de la seua horta. Els he pensat abatuts, desfets, carregant les poques pertinences que els han deixat agarrar, tristos, plens de ràbia i d’enyorança anticipada… Els he pensat molt…

Parle dels nostres avantpassats. Parle dels socarrats i socarrades del 1707. Parle de dones i d’hòmens com nosaltres, obligats a abandonar la seua ciutat, el seu món. El seu passat. El seu present. El seu futur. Desterrats. Forçats a l’exili per rebels.

I els he imaginat a punt de defallir, avançant entre la pols, pels camins de Castella. I els he somiat tornant a Xàtiva, temps després, per a recuperar el poc que havia quedat en peu i mantindre calenta la cendra que ens havia de vore renàixer.

Eren xativins i eren xativines, com ho som nosaltres. Però ells van patir una guerra d’abast europeu que va durar catorze anys i que va significar la instauració dels Borbons al tron hispànic i la desaparició de la Corona d’Aragó. Què sentirien elles i ells? Què sentim nosaltres en recordar-los?

Felip V va deixar escrit: “La obstinada rebeldía con que, hasta los términos de la desesperación, resistieron la entrada de mis armas los vecinos de la ciudad de Xátiva (…) empeñó mi justicia a mandarla arruinar para extinguir su memoria, como se ejecutó para castigo de su obstinación, y para escarmiento de los que intentasen seguir su mismo error”.

Sembla que vam ser vençuts. També sembla que vam ser dignes. És per això que la nostra crema ha esdevingut, amb el pas del temps, un símbol de la resistència, de la resistència davant d’aquells que ens volen submisos i dominats. Un símbol de la defensa valenta de la identitat pròpia dels valencians.

No oblidem la ignomínia del canvi de nom, eixe Colonia Nueva de San Felipe, on la paraula colònia és pura humiliació, i la paraula Felipe, el nom del perpetrador de la barbàrie. No oblidem el genocidi cultural i lingüístic que va comportar el Decret d’Abolició Foral, amb el valencià perseguit, prohibit i exterminat d’una forma com mai s’ha vist a Europa.

Precisament, recordar la crema de Xàtiva és també un exercici de solidaritat amb tots els pobles que han patit una desfeta semblant. Un urbicidi. Una paraula que conté la idea de la mort d’una ciutat i de tot el que ella significa. Un extermini que perseguix la desmoralització i la dominació, tal com ho estem veient a Gaza o a Ucraïna.

No es tracta sols de matar a la població o de fer-la morir de por i de fam. Es tracta de destruir el més valuós que les persones creem per a conviure en societat: els lligams emocionals i la xarxa de relacions humanes. L’urbicidi és un acte deliberat d’erradicació d’una cultura i, en última instància, de l’existència d’un grup humà. De l’existència de persones unides. Una violència que esborra les ciutats com a espais d’identitat col·lectiva i de convivència. Com a espais de memòria.

Des de ciutats bíbliques com Sodoma i Gomorra fins a les aniquilades Hiroshima i Nagasaki, passant per Troia, Sarajevo, Maastricht, Cartago, Guernica, Numància, Berlín, Beirut, Sant Petersburg o Kigali, l’urbicidi forma part de la història de la humanitat i constituïx una realitat per a molts hòmens i moltes dones del present. No podem oblidar-ho hui. No podem oblidar-ho des de Xàtiva.

En els moments que estem vivint a la nostra terra, amb gent que odia el valencià i que odia la cultura pròpia dels valencians, instal·lada dins del cor de les institucions del poble valencià, en un contrasentit aberrant, no podem oblidar-ho.

Ara, que els descendents del duc de Berwick i del cavaller d’Asfeld, els hereus dels botiflers, ens volen tornar a silenciar i a esborrar, més que mai hem de reivindicar-nos com als nets i les netes dels maulets.

Més que mai, Xàtiva ha de tornar a ser el bastió de la defensa de la nostra identitat, com ja ho va ser l’any 1707.

Sí, és veritat, portem segles de resistència. I resulta inversemblant que encara estem ací, tots units, recordant.

Obstinada rebeldía, va escriure sobre nosaltres Felip V, el rei del cap per avall. Ell ens va dir que érem obstinadament rebels. I potser no hi haja una definició més potent del que significa ser socarrat que eixa.

Xativins, xativines: mai deixeu de ser obstinadament rebels.