Ara que el fang s’endurix en els carrers i les consciències, ara que els morts encara són els morts i no una xifra de l’oblit, ara que els carrers bullen, ara continua la implacable agenda del Consell. Val a dir un full de ruta fantasma, perquè en part es dissenyà per a acontentar un soci que ja no està, però que, a la manera dels parents recalcitrants, encara se’ls apareix per la nit, carregat de cadenes i presagis.
Les famílies valencianes seran cridades a triar la llengua vehicular de l’educació. Per a resumir-ho molt és com si a vosté o a mi ens pregunten per la conveniència de les equacions de segon grau o el botó que ha de prémer el pilot per a aterrar en l’aeroport de Melbourne. Però com que la llengua no és una ciència sinó una creença, o fins i tot una desviació, doncs ací estem. Comprovant l’elasticitat del mite identitari dels valencians i fins a on el podem torturar fins que esclafisca. Joan Francesc Mira se’n feia creus, que encara fórem valencians després de la nostra història del Renaixement ençà, però poc falta perquè haja de deixar de preocupar-se. La cosa va ràpida.
Se’n salvaran algunes votacions, clar. Tenaçment resistirà el valencià a espatles de la militància de directives, docents i famílies de trinxera. Però cada guany costarà la vida, mentres que la pèrdua serà natural i cabalosa com un ullal d’aigua clara.
La batalla mediàtica unida a la balança demogràfica eren el monstre de la pantalla final. I apleguem justos de crèdits per a continuar jugant.
Així que posem-nos (d’una vegada) en el pitjor. Si perdem, si ens passen per damunt en esta votació i la desafecció i la revenja culminen i es castellanitza l’escola pública, què passa? Doncs que tornarem al sistema de reserva Sioux. Els darrers valencianoparlants seran flors rares en aules de vidre amb condicions especials de temperatura i humitat. Els miraran de gaidó, compassivament… i amb un poc de sort els deixaran fer. Amb un poc de sort eixos quarters d’hivern seran un bon lloc per a recomençar i unir el que ara estava diluït en un magma benintencionat en què el valencià era sols l’idioma de l’administració educativa però en cap cas el de l’alumnat, que no s’hi identificava. Un sol castellanoparlant li canviava la llengua a tot el grup, no cal tindre tres sexennis per a saber-ho.
Qui sap si perdent guanyem. Qui sap si des del reagrupament popular –i ni que siga per conveniència de les famílies–, cedint el número guanyem el moll per a començar de nou i corregir una política que dona titulars benignes, però de forment ni un gra.
