El meu besiaio Pepe Serrat no sabia parlar en castellà. Amaneixia el segle XX i vivia en una caseta de la platja del Muntanyar de Xàbia –on hui proliferen corredors, tiktokers cayetanos, gossos de raça abillats com per a la boda de la dama i el vagabund i apartaments de milió i mig d’euros–, a tir de pedra de la mar i de les antigues pedreres de tosca. Allà, l’home havia extret tones d’aquella valuosa roca daurada a punta de pic i martell abans de fer-se a la mar com a pescador de traïnya.

Tant li agradava pescar que en les hores ocioses li furtava a la seua dona, Francisca Pérez, les agulles de cosir per a doblegar-les, esmolar-les i fer-se’n hams. I poca broma, perquè Francisca era una dona ben bragada que feia el contraban i, les nits que venia de Dénia amb estraperlo, dormia amb el cap en el llindar de la porta i la pistola baix del coixí, per si algun valent volia temptar la sort. El cas és que Pepe, amb un canyot de dacsa, el roll de fil i els seus aparells casolans, baixava en trencar el dia a temptar orades i llobarros en el blau més fecund.

Fins ací la imatge és perfecta. Però –sempre hi ha un però– també al Muntanyar tenien el seu xalet d’estiueig els Monleón, uns senyorets de València als quals els feia molta gràcia que el jove pescador analfabet es trabucara en temptar llengua aliena. Així, com si en compte de l’aristocràcia de províncies representaren el rei Leopold II en el Congo, el feien cridar a l’hora del xocolate per a que els divertira contant-los, per exemple, què havia dinat eixe dia.

–Arròs amb fesols i naps! –deia el meu avantpassat.

–No, Pepe, tienes que decirlo en castellano –retrucava mel·líflua i maliciosa la senyora Monleón,  banyada per una llum de Sorolla i santedat, les manetes damunt la falda.

Tot i la dificultat de l’empresa, si de nomenar el seu plat predilecte es tractava, Pepe Serrat estava disposat a defendre’s amb la desimboltura de Benito Pérez Galdós, de manera que engolint saliva i de carrereta disparava:

–Arrué con fesué, cuit con cepsos! – referint-se al fet que el cuinaven amb amb sarments, amb ceps.

I tot eren rialles…

Vull pensar que, en acabant, sense donar-li importància, se’n tornava a la platja a pescar, s’assentava damunt d’una pedra, treia el recapte i s’oblidava l’estupidesa i la maldat de la senyora Monleón.

Foto: Cromo de la Sultana © Museu de Xàbia