Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) fou el meu professor de valencià en primer de batxillerat a l’institut Cotes Baixes d’Alcoi. El curs següent no vaig poder seguir amb ell: no hi havia prou places en la línia en valencià. D’això fa vint anys. Des d’aquell moment, ha publicat més de seixanta llibres. Hui parlem de La resistència lingüística: un món de llengües (Bromera, 2024).

—Com podem fer entendre que preservar la diversitat lingüística és vital per al futur? És inherent a la humanitat, comparable amb la biodiversitat de flora i fauna. Igual com l’extinció d’espècies empobrix el planeta, la desaparició de llengües i cultures suposa una pèrdua irreversible. La globalització ha exacerbat esta crisi. La situació més normal arreu del món és el contacte entre llengües. Tenim el deure de resistir. Durant les explicacions de sociolingüística, faig una pregunta directa als meus alumnes: tu de qui t’estimaries més ser, de la Resistència o de l’Imperi? No actuar, optar per la llengua majoritària, és prendre partit.

—Quin ha sigut el procés de creació del llibre? Vaig començar a reunir materials fa temps, preocupat perquè els alumnes no comprenien la sociolingüística i desconnectaven. Explicar actituds lingüístiques, prejuís i normalització, sempre des de la dualitat valencià/castellà, és avorrit i, a vegades, contraproduent. Crec que ensenyar no es limita a continguts teòrics, sinó a fomentar actituds proactives cap a la llengua. Hui, la generació de jóvens més formada en valencià és alhora la que menys la parla. Vaig buscar exemples per a comentar-los en classe. Tècniques repressores també vam patir. Els alumnes queden impactats quan expliques que als seus iaios els van tractar igual que als aborígens americans o australians. L’impacte desperta la consciència.

—La conferència que Carme Junyent feu a Alcoi l’any 2022, t’espentà a escriure’l. Com podem mantindre viu el seu llegat? Després d’eixa conferència, vam sopar junts, i vaig comentar-li que l’enllestia, confessant-li que no era un expert en sociolingüística i Carme em feu un comentari: “De llibres de sociolingüística, escrits per experts, n’hi ha a cabassos, i acostumen de ser espessos i avorrits. Tu, potser no seràs tan sabut, però saps contar històries. I faràs bé si proves d’escriure un llibre llegidor i divulgatiu”. Això he intentat.

La llavor que vam sembrar ha arrelat en creadors jóvens

—Al final del llibre, fas una proposta adreçada als docents. En què consistix? Són propostes didàctiques per a orientar els docents que trobaran anècdotes i arguments per a valorar el valencià. Per a l’alumnat gran, de 4t d’ESO i Batxillerat, funciona com un taller de llengües. Molts docents es limiten a impartir continguts, però altres s’arrisquen a treballar actituds, i enfrontar prejuís com el rebuig al valencià. És la nostra responsabilitat educar i provocar reflexió, superant l’equidistància. La consulta que la Conselleria ha dissenyat per a que les famílies trien la llengua base de l’ensenyament, valencià o castellà, és una estafa. La llibertat educativa és que tot l’alumnat siga competent en les dos, cosa que només és possible si estudien amb un màxim d’assignatures vehiculades en valencià.

—En els últims anys, t’has dedicat a la recuperació de les espantacriatures valencianes. Com a escriptor, he seguit tres línies de treball: literatura de ficció, materials didàctics per a l’ensenyament del valencià, i la investigació sobre temes que m’apassionen. Vaig explorar la literatura infantil valenciana en la meua tesi, i també he investigat la cultura popular. Totes les cultures amb bona salut creen i viuen un imaginari potent. Nosaltres el teníem amagat. Em vaig alegrar molt quan Malparlat va publicar Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures. És una prova que la llavor que vam sembrar ha arrelat en creadors jóvens.

—No només eres un autor prolífic, també has rebut nombrosos guardons al llarg de la teua trajectòria. Com valores l’estat actual de la literatura en valencià? Vivim un Segle de Plata de les Lletres Valencianes, amb més publicacions i lectors potencials que mai, tot i els baixos percentatges d’ús del valencià i l’autoodi encara present. La qualitat literària, tant infantil com d’adults, és comparable a la d’altres països, però l’escola i les famílies tenen el deure d’impulsar la lectura. Això implica dedicar temps a llegir amb els fills i els alumnes. Llig qui veu llegir a sa casa i a l’escola.

—Ngũgĩ wa Thiong’o diu que el multilingüisme és oxigen per a cultures com la nostra. Com podem fomentar la consciència cultural i integrar els nouvinguts? Ell encunyà el terme colonialisme lingüístic per a fer referència a la submissió mental dels parlants nadius cap a les llengües de poder. Ara bé, les llengües es parlen per interés i necessitat. Quan treballava a Alacant, alumnes amb bona actitud es queixaven que en la vida diària no tenien oportunitat de practicar el valencià. Per a fer del valencià una llengua d’acollida i ús habitual, cal que siga necessari conéixer-la per a viure còmodament entre valencians. Perquè ens agrade o no hem de triar: resistència o mort. Per tant, triem ser de la Resistència.

Bromera, 2024
192 pgs | 15,95€