Continuem amb les cròniques undines sobre l’“oleo” o talassomàquia: un art innovador i alhora ancestral que ha esdevingut passió en el nostre litoral i més enllà: també en les costes espanyoles i de Llatinoamèrica. I comencem a donar veu als protagonistes, tan esquius fins ara amb la premsa. Sort i a l’ona!
Pipín Estrada-Fitzgerald (València, 1999), habitual cap de cartell, ens explica la seua vivència i es reivindica com a pare fundador de la talassomàquia:
“Sempre he segut una persona molt espiritual i açò m’ha provocat profundes crisis. Vinc d’una família molt exigent: després de suspendre’n un cabàs, mos pares em van obligar a passar un estiu amb ingressos molt limitats. Alternava la pràctica del kitesurf amb fer de relacions públiques VIP d’alguns locals de la Costa Blanca. Bo, “más cornás da el hambre”. Com més alts i vertiginosos els bots, més buit em sentia per dins. Em faltaven arrels. Em faltava casta. L’“oleo” m’ho ha donat tot […]. Curiosament, va començar amb un esgarró: se’m va trencar la milotxa del kite. Vaig combatre el ridícul –la platja estava plena de bombonets– fent el pallasso. Torejava les ones amb un tros de la vela. Però alguna cosa fonda se’m va apoderar i vaig sentir el drama, el risc, la gravetat. Comencí a fer passes de veres. No sé com dir-ho. No vaig inventar l’“oleo”. Ell em va inventar a mi. És com si haguera estat esperant-me durant mil·lennis i llavors haguera aflorat perquè calia. Jo crec que tot començà en Creta. Estic segur que la joventut micènica ja torejava ones. Prompte trobarem alguna ceràmica que en done testimoni. Em creuràs, Ariadna. Aquella vesprada vaig mirar la vida i la mort a la cara. Després em despertí, perquè m’havia fet un tall al peu i perquè les xicones m’esperaven en l’arena cridant-me floretes. Però jo ja era un altre: tenia un motiu per a viure i també per a morir”.
Tot va succeir en un sopols. Les milotxes del kitesurf, els impermeables de caça paterns, la funda amb què cobrien el descapotable: tot valia al principi per a fer-se la capota o la muleta. Pipín es veié envoltat de seguidors i seguidores, liderà la seua quadrilla i començà a mirar de gaidó a la legió d’èmuls que buscaven, com ell, capvespres de glòria i eixir a coll de la platja. Diuen que va ser a causa del seu carisma i capital socioeconòmic; cal no menysprear esta circumstància. Però també és cert que un art latent que, tot i ser encara nou, ja lluïx aires de tradició, no triaria encarnar-se en un qualsevol. Ara, a poqueta nit, l’oleo ompli cada dia les platges de destres i d’afició, de passió i d’art, com una ona que abraça tot el litoral alhora. Una ona brava i noblota: l’ona perfecta.
Foto: Marieta i Carlota, temptant des de la vora © Maria Bolinches
