Paraules de pas

by | 17/10/2024

La correcció política amaga una realitat cada volta més dura darrere del tecnicisme ‘migrant’
Temps de lectura: 2 minuts

Fa poc he estat a Camprodon amb uns amics amics, d’aquells que caminen amb tu, com diuen que va dir Camus (se non è vero, è ben trovato). Allà hi ha una plaça amb una vella cabina de telèfon reservada a altre tipus de comunicació: la gent hi deixa llibres i se n’endú. Vaig trobar-ne un de sucós, una recopilació d’articles periodístics d’opinió d’entre 1975 i 1996. N’hi ha de García Márquez, Antonio Muñoz Molina, Maruja Torres, Vargas Llosa, Rosa Montero, Manuel Vicent i Ryszard Kapuściński, entre d’altres.

Del llibre m’ha sobtat la seua actualitat. Conté textos sobre temes com la immigració, el nacionalisme o la correcció política que, trenta o cinquanta anys després, semblen de hui. Té notes aclaridores perquè està encarat a la joventut, però és una lectura contundent per a tots els públics amb articles magistrals, com ara el de García Márquez sobre María Moliner, La mujer que escribió un diccionario, o De memoria, de corazón, de Muñoz Molina. Em detinc en un de Maruja Torres sobre un mot que s’imposava cap a 1987, l’any que signa el text. El mot és transeünt. L’article, Sic transit.

Amb la seua desimboltura i ironia habitual, Torres diu que ha acatat la recomanació de Televisió Espanyola de dir transeünts als pobres, famolencs, necessitats i depauperats de tota mena. I afig que és una sort enriquir el lèxic amb noves aportacions com esta, ja que et fan creure que estàs al costat correcte de la història, “aquell per on els esvarons de la macroeconomia es corregixen amb una simple puntualització semàntica”.

En llegir-ho m’ha vingut al cap l’omnipresent migrant, terme que els darrers anys substituïx tant l’immigrant i l’emigrant com el refugiat i l’exiliat, famolenc, necessitat i depauperat. Migrant m’evoca gent que pul·lula de no se sap on a ves a saber on; gent de pas, atés que ningú no la vol enlloc –llevat de per a fer certes faenes o pagar pensions–; no és l’emigrant, l’exiliat o el refugiat, mots que duen la càrrega explícita de qui deixa la seua terra fugint de carències, pobresa, opressió o violència, sinó una mena de nòmada desproveït d’origen i destí amb qui ens estimem més caminar davant o darrere que al costat. En principi, la intenció era bona: despullar el terme de la connotació negativa que acompanya immigrant o emigrant. Però, com sol fer la correcció política, amaga una realitat cada volta més dura darrere d’un tecnicisme.

Portada: Immigrants en Ellis Island © Llibreria del Congrés del EEUU | 2a: el llibre referenciat © J. Murdock | 3a Refugiats armenis © Llibreria del Congrés del EEUU

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

Et pot interessar

Anys, exilis

Anys, exilis

Europa sencera és una barca, però no una pàtria, com bé saben els exiliats de la contemporaneïtat