Amb motiu de l’elecció de la nova directora de l’IVAM, el periodista Joan Carles Martí asseverava en el diari Levante – El Mercantil Valenciano que este espai d’art contemporani i el Palau de les Arts –operísticament parlant– són els dos puntals indiscutibles del cap i casal en matèria cultural de caire cosmopolita. No li faltava raó al subdirector del periòdic, sobretot si atenem les inversions públiques que consumiren les seues respectives construccions, així com el pressupost anual que les manté, infinitament per damunt de la resta d’espais culturals de la ciutat, mancats uns per altres de les atencions dels qui administren els comptes locals, autonòmics i/o estatals. Amb diners, torrons, diríem. Vaja que sí.
Sense entrar en profunditat en l’assumpte, la capital del Túria oferix –no necessàriament de forma complementària als dos transatlàntics esmentats en versió casolana– moltes altres perles que visitar per a poder comprendre la seua idiosincràsia i, inclús, potser el seu per què. Clar està que tot allò contemporani pareix comptar amb l’atenció d’una societat interessada en les tendències culturals sorgides en èpoques recents, cosa que no lleva per a que altres períodes i etapes més llunyans en el temps siguen tinguts en compte, com és el cas de l’exposició interactiva sobre Leonardo da Vinci, inaugurada fa poc en el Museu de les Ciències.
Da Vinci (1452-1519) i la seua inventiva ja van tindre a València una mostra en la Llotja de la Seda fa unes dècades. Un geni del renaixement conegut tant pels seus invents (s’ha comprovat que la major part irrealitzables), els seus escrits, dibuixos i les poques pintures que han sobreviscut al pas del temps, com la La Gioconda o Monna Lisa, venerada al Louvre fins a l’exageració pels milions de visitants que passen per l’arxiconegut museu parisenc.
Filant més prim, el que el gran públic valencià desconeix sobre Leonardo Da Vinci és que el primer lloc fora d’Itàlia on el seu geni quallà, ja anys abans del seu traspàs, fou ací, començant per la Seu de València, des que el 1506 arribaren des de Florència dos pintors castellans, els Hernandos (Fernando Llanos i Fernando Yáñez de Almedina), amb la intenció de pintar les portes abatibles del retaule major d’argent de la catedral que en eixos precisos moments es rematava. Sengles artistes que havien conegut en persona no només a Leonardo, sinó també a altres grans artífexs del Quattrocento, com Lippi, Ghirlandaio, Mantegna, Buonarroti…
La Batalla d’Anghiari
La Batalla de Cascina
De fet, un dels Hernandos treballà colze a colze amb Da Vinci mentre bastia al Palazzo Vecchio de Florència la Batalla d’Anghiari, en franca competició artística amb el jove Buonarroti, que feia el mateix en la paret d’enfront amb la Batalla de Cascina. Una rivalitat a la qual eren molt aficionats els habitants de la capital de la Toscana, però que es cobrava les seues víctimes, en este cas quan els dos competidors –farts de suportar-se tan a prop– trencaren palletes i cadascú se n’anà de la ciutat sense acabar la comanda, cosa que comportà que els seus diversos col·laboradors es quedaren sobtadament sense faena.
La casualitat, les circumstàncies o totes dos alhora, ves a saber, feren que un noble castellà que havia anat a Roma per a rebre de mans de Juli II la butla papal que autoritzava el seu segon matrimoni coneguera els pintors mentre viatjava cap a Gènova. No es tractava d’un noble qualsevol, sinó que era Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete i senyor d’Aiora entre altres possessions i baronies valencianes, fill primogènit del difunt cardenal Pedro González de Mendoza –mà dreta dels Reis Catòlics–, qui, assabentat com estava de l’ambiciosa fàbrica catedralícia –no debades un orfebre pisà que hi col·laborava li subministrava regularment joies– va convéncer els Hernandos per a tornar amb ell cap a València.
‘Presentació de Jesús al Temple’ (Fernando Llanos, Catedral de València)
‘Naixement amb donant’ (Fernando Llanos, Col·lecció particular)
Fins fa poc ningú havia explicat convincentment el perquè de la seua arribada ni tampoc en quines circumstàncies. El que sí sabem és que Rodrigo de Mendoza estava a València en la primavera de 1506 i molt poc després hi estaran també els Hernandos, via Gènova. Justament, quan el capítol de la Seu els encomana un retaule, el dels Sants Metges, parcialment desaparegut, i, a l’any següent, la pintura de les portes del retaule major. Obra magistral on n’hi haja, on es palesa nítidament l’influx de Leonardo da Vinci, entre altres mestres transalpins, i l’extraordinari quadern de dibuixos d’autor anònim italià conegut com a Codex Escurialensis, propietat de l’aristòcrata. Circumstància també totalment inèdita fins fa poc.
Una obra excepcional en el context europeu i no només hispà, sobretot en una ciutat i el seu reialme en què el corrent estilístic hispanoflamenc era encara molt estimat i evident, a pesar de l’arribada el 1472 de Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano amb el seguici del llavors bisbe i cardenal Roderic de Borja.
La petjar dels Hernandos es deixà notar amb força fins poc abans de l’esclat de la Germania, quan Llanos marxà a Múrcia i Yáñez a Conca, però la millor versió del seu quefer es quedà per sempre a València i, amb ella, l’empremta fàcilment reconeixible de Da Vinci, el que li conferix a la catedral de València, sobretot a través de la seua capella major, el paper de porta d’entrada en diverses fases del renaixement italià de caire quatrecentista entre 1469 i 1510.
A propòsit, doncs, de l’exposició de Leonardo, bé faríem els valencians en no desestimar la seua veritable influència en terres valencianes. Sense eixir de la ciutat, en la Seu, l’església de Sant Nicolau o el Museu de Belles Arts. Espais que, sense ser els que Joan Carles Martí esmentava com a punters per al turisme cultural en l’actualitat, esdevenen ineludibles tant ara com sempre ho han estat.
