La follia

by | 28/11/2024

Un tema musical recorre els segles, tot i que no està inclòs en el Voyager que va per l’univers
Temps de lectura: 2 minuts

Tot i que es repetisca sense fi, sembla que Einstein mai no va dir que la bogeria és fer la mateixa cosa una volta i una altra, esperant un resultat diferent. (Potser, a força de repetir-ho, el temps retrocedirà, l’espai es doblegarà o la paciència s’esgotarà i Einstein acabarà dient-ho). Siga com siga, la definició encaixa més amb l’ensinistrament: s’ensenya el mateix al gos o al cavall una vegada i una altra fins que s’obté la seua obediència. En este cas, la repetició és garantia d’un canvi a llarg termini, no un signe d’alienació –tot i que en l’endemig el gos o el cavall ens creguen bojos–. A voltes, l’educació dels fills és una cosa semblant: els pares els repetixen el mateix fins que no poden més, esperant els descendents que canvien de comportament.

Però la follia que m’ocupa, i el nom de la qual és una variació de la bogeria, és la composició musical que fa segles que es reitera, eterna, hipnòtica. El seu origen és fosc. De la follia se’n diu que si era de València, que si era de Lleó, que si era portuguesa o espanyola. En tot cas, sembla que era ibèrica, trepidant, de cos serrà i reiteratiu. Hi ha una follia primerenca i una follia tardana. Richard Hudson, expert en les dos, explica que hi ha un patró recurrent, un acord persistent que va influir en totes dos i que va aparéixer a Espanya a finals del segle XV. La tardana és la que Jean-Baptiste Lully va anomenar espanyola. De llavors ençà, l’ha variada una multitud de compositors, com Corelli, Beethoven, Salieri i Vivaldi, passant per la versió de Vangelis a 1492: La conquesta del paradís, l’epopeia d’Scott, o, com va observar un tiet meu, la banda sonora de Fargo, la coneguda sèrie dels germans Coen.

La follia és homenatge i continuació: els compositors avancen en una carrera de relleus agafats al seu compàs com els exploradors àrtics a la corda de seguretat. És com una recepta que passa de generació en generació i cadascú assaona al gust mantenint els ingredients bàsics. Traslladada a l’objecte, és la galeria infinita dels espills deformants de fira. Si no m’enganye, no es va incloure cap follia en The Sounds of Earth, el disc d’or que acompanya les sondes Voyager. Quina bogeria.

Portada: Baile a orillas del Manzanares, Francisco de Goya y Lucientes.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

Et pot interessar

El buit de la memòria

El buit de la memòria

La memòria i el buit a través d’uns desdejunis en Irlanda i unes reflexions en Picanya