Boyero com a símptoma

by | 13/03/2024

Boyero fa soroll i la gent se sol alinear d’una forma polaritzada, sense opció de debat

Ni em mou una inconfessable simpatia ni crec que en les polèmiques necessite mediador. És escandalós quan vol i quan no vol (quasi sempre amb qüestions allunyades del cinema). Té més tics de gauche divine que de boomer testosterònic, crec, encara que a vegades les variables s’aproximen perillosament. Ai, progressistes antics!

Arribe a Carlos Boyero, de nou, pel soroll que es genera per tot arreu. “Has sentit això que ha dit Boyero?”, em pregunta Edu al final del dia. I clar que sí. Com no. No ho he sentit per la ràdio, sinó per la ferocitat amb què les seues paraules es reproduïxen de plataforma en plataforma, precedides en tots els casos d’una reprovació general i, en molts d’ells, amb improperis barroers afegits com una mena de venjança. O de justícia.

El soroll ambiental fa que senta les paraules de Boyero a propòsit d’Isa López i Jodie Foster. Envellida… Veig el tall que circula per xarxes i entenc que és una boutade més del crític de cinema que exercix el seu paper d’enfant terrible i propaga galtades a tort i a dret per la trama, els personatges i els actors de True Detective. Ho expressa amb disgust, però sense estalviar-se ni una sola de les maledicències que en pensa. Són juís forts, ingrats, arbitraris, però també són juís absolutament lliures que s’allunyen d’allò en què s’ha convertit la gran part de la crítica cultural: una peça més de la promoció d’un determinat producte.

I clar que sí que l’he sentit. Com no. Pense bé la resposta. “Creus que Boyero està dient que Jodie Foster està vella o que apareix envellida en la sèrie? Massa envellida? Mal caracteritzada? O directament que és una dona vella que no hauria de fer cinema?”. Edu s’inquieta pensant que m’he convertit en un imbècil semblant a Boyero. Cosa que no s’ha de descartar.

I desplegue un raonament complex, perillós, prudent sobre les paraules del crític cinematogràfic. No és un atac a Jodie Foster, crec, sinó a certes decisions de la directora de la sèrie: la caracterització de Foster, el guió, la direcció, la configuració dels personatges… Crec, li dic amb cautela, que estem traslladant una conversa molt aguda sobre què ens agrada o no ens agrada en cinema al fang de les frases fetes, on les posicions morals impedixen filar prim i confondre envellida en la sèrie amb vella en la realitat. No sé…

No fem molt de cas de les paraules de Boyero, però a mi se’m queden rodant pel cap durant uns dies. No per la coincidència o no amb les seues opinions, sinó per la vehemència que tenim a l’hora d’interpretar la conversa cultural i desplaçar-la cap a àmbits apartats de la pròpia cultura. La moral. La intolerància. L’edatisme. Durant dies pense en Boyero com a símptoma del fet que preferim tallar la conversa a desplegar-la amb totes les dissensions que calguen.

Foto portada: Jodie Foster en 2023, en el festival de Morelia © FICM

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.